dilluns, 24 d’abril de 2017

De Sant Jordi 2017 i de premi Cervantes


Resultado de imagen de rosas sant jordi libros

    Aquest any la meva collita de Sant Jordi no ha estat molt abundant, cosa que en el fons no m'importa gens perquè em passo tot l'any mirant i comprant llibres, fins que els prestatges s'enfonsin pel pes de la cultura. Casualment, el número 1 en vendes en castellà ha estat també el meu número 1, es a dir, Patria de Fernando Aramburu, i que penso començar a llegir tan aviat com pugui.

    Per altra banda, divendres passat va tenir lloc la cerimònia d'entrega del premi Cervantes a Eduardo Mendoza, un senyor que sap escriure molt bé tot i que el que he llegit d'ell fins ara no m'acaba de fer el pes, sobretot a mesura que he anat avançant en les seves lectures. Llegint les notícies vaig anar a parar al discurs que va fer en l'entrega del premi, del qual destacaria una frase que m'ha cridat l'atenció:
Resultado de imagen de eduardo mendoza premio cervantes
  "Yo creo ser un modelo de sensatez y creo que los demás están como una regadera, y por ese motivo vivo perplejo y atemorizado por cómo está el mundo".

   Frase molt simple i que defineix no només el seu estat d'ànim sinó el de moltes més persones, inclosa jo mateixa.

   Espero que Sant Jordi hagi estat molt profitós per a tothom.

dijous, 20 d’abril de 2017

Eclipse total

Resultado de imagen de eclipse total libro
   El 20 de juliol de 1963 es va produir en una zona de l'estat nordamericà de Maine un eclipsi total de sol, fet que va provocar que en l'illa de Little Tall molta gent anés a veure aquest insòlit fet en una zona privilegiada per a la seva observació. Quasi bé trenta anys després, Dolores Clairborne es troba declarant davant de la policia de Little Tall per un crim que ella afirma no haver comés. La narració és durant tota la lectura, on no hi ha lloc a la pausa, és el monòleg de la Dolores intentant demostrar la seva innocència, i per això haurà de tirar molt enrere en el temps, inclús abans que es produís el famós eclipsi.

   Stephen King no és ni molt menys un dels meus autors preferits, més que res perquè no m'agrada el gènere de terror, que suposo que són la majoria dels seus llibres. Tot i això, en un moment d'aquells de no sé quin llibre començar ara, no em ve de gust res del que tinc a la pila de lectures pendents, trobo una edició d'aquelles que fa un munt de temps venien amb El Periódico de diumenge d'Eclipse total, llegeixo la contraportada i penso que no pinta malament. I m'he trobat, per sorpresa meva, amb una novel·la que no té res de terror i sí una mica de novel·la negra. A més, la manera com està escrit, sense capítols i amb la Dolores parlant sense parar, fa venir ganes de no parar de llegir fins al final. Recomanable per a tothom i sense fenòmens paranormals.

   

dimarts, 11 d’abril de 2017

La violència justa

Resultado de imagen de la violencia justa
    Alexis Rodon és un expolicia cap de seguretat d'uns grans magatzems; va haver de deixar la policia arran d'un cas en què va perdre els estreps i va maltractar un segrestador de nenes. Teresa Olivella és una dona amb un passat tràgic, amb un exmarit que la maltractava i que va perdre el seu únic fill en un accident de cotxe on ella mateixa conduïa. Aquests dos personatges van narrant cadascún en un capítol rere l'altre la seva situació personal, com les seves vides es creuaran i com els portaran a veure's involucrats en determinades situacions on, com diu el títol, hauran d'aplicar la violència justa; o potser més.
   Novel·la negra negríssima, amb un protagonista íntegre però que no pot tolerar determinades situacions i que es veurà implicat en la investigació d'una trama de segrest i prostitució infantil, Rodon és un típic personatge de pel·lícula que a vegades pot resultar una mica inversemblant però que no decep en cap moment. L'equilibri mental de la Teresa penja d'un fil, coneix el passat del Rodon per la premsa i pensa que ell és la persona que necessita per intentar superar el passat que la turmenta.
   La violència justa és una novel·la molt violenta, amb una trama complexa i ben desenvolupada on apareixen tots els personatges que hom espera que apareguin: jutges, proxenetes i prostitutes, polis corruptes i d'altres íntegres. Tot això dins l'àmbit més proper, pels carrers de Barcelona, on no resulta difícil imaginar els protagonistes. Ja puc esborrar aquest llibre de la llista de pendents de llegir, amb la satisfacció d'haver gaudit d'una molt bona lectura que m'ha enganxat des del primer moment i en cap moment m'ha decebut.

divendres, 24 de març de 2017

Instrucciones para una ola de calor

Resultado de imagen de instrucciones para una ola de calor    A l'estiu de 1976, Londres pateix una forta onada de calor que fa que el govern hagi de pendre mesures especials, com les restriccions d'aigua. És durant aquests dies que Robert Riordan, un senyor jubilat, casat i pare de tres fills ja adults, surt a comprar el diari però no torna a casa, cosa que ocasiona un gran daltabaix familiar. La seva dona, molt trasbalsada, convoca els tres fills a casa per iniciar la recerca del pare, un home tranquil i d'hàbits molt regulars. La reunió familiar servirà als germans per retrobar-se amb la seva infantesa i adolescència, tot reobrint ferides no tancades i malentesos, i per descobrir que la seva mare amaga coses sobre el passat que mai haguessin imaginat. 
    Els quatre dies que dura la recerca de Robert serveixen a Maggie O'Farrell per posar sobre la taula tota una sèrie de temes que afecten a aquesta família com a moltes altres: l'educació dels fills, la recerca de la felicitat, la por al fracàs, així com la situació política d'Irlanda o la mala convivència entre catòlics i protestants al Regne Unit. 
     Aquest és un d'aquells llibres que tenia apuntats a la interminable llista de llibres que algun dia vull llegir, fa uns quants anys que vaig llegir L'estranya desaparició d'Esme Lennox i em va agradar com escriu l'autora. Els tres fills i els pares són pel meu gust potser una mica extrems, tot i que no deixen de reflectir els problemes que ens angoixen a tots una mica i són tan humans que m'han arribat a entendrir. I també diria que el final m'ha resultat una mica previsible. Tot i això, he gaudit d'una bona estona llegint-lo.

dijous, 16 de març de 2017

Història del nou cognom

historia del nou cognom-elena ferrante-9788416457229
    Poques vegades m'ha passat que un llibre m'hagi enganxat tant com per córrer a la llibreria a buscar el següent. I no és pas una novel·leta curta, set-centes vint pàgines. No sé si és la manera d'escriure d'Elena Ferrante, se m'han fet fins i tot curts, tant el primer com el segon. 
   Història del nou cognom continua amb l'amistat entre la Lila i la Lenù, la seva joventut un cop passada l'adolescència, cadascuna amb la seva realitat. Amor, estudis, maternitat, feina, amics, passions. Com passa moltes vegades en la realitat del dia a dia, elles de vegades estan molt a prop, de vegades són molt lluny l'una de l'altra, com va relatant la Lenù en primera persona. 
   No puc dir gaire cosa més sense fer un spoiler, només que ara intentaré fer una pausa en aquesta història de la qual encara em queden dos llibres més, no perquè no vulgui continuar, sinó perquè crec que cal allargar-ho per tenir-ne més ganes encara quan m'hi posi. 

diumenge, 26 de febrer de 2017

L'amiga genial

ferrante4aed
    L'amiga genial narra l'amistat entre la Lila i la Lenù des de la infància fins a l'adolescència en un barri perifèric de Nàpols entre els anys 40 i 50. Podria semblar una història simple que no té res d'especial, però la narració que fa la Lenù en primera persona atrapa des del primer moment, senzilla i directa, sense frases grandiloqüents, endinsant el lector en un món molt particular, un entorn degradat amb famílies pobres fins i tot d'esperit. Dins la misèria del barri destaca la inteligència de la Lila, dotada d'un caràcter molt especial que fa que es guanyi el respecte dels qui l'envolten. Per altra banda, la Lenù, molt més dòcil, va passant més desapercebuda i poc a poc va avançant en els estudis mentre els seus amics ja estan treballant només acabar l'escola primària. La vida de les dues amigues va avançant pràcticament tota dins el barri, on la resta de personatges que les acompanyen juguen també un important paper: els amics d'escola que van creixent i seguint el seu camí a la vida; els pares d'uns i d'altres; els botiguers del barri.
    Tothom en parlava de la tetralogia de l'Elena Ferrante, tant que finalment em vaig decidir a començar-la amb reticències, moltes vegades les altes expectatives queden decebudes, però aquest no ha estat el cas, quan més avançava en la lectura més m'enganxava, 512 pàgines que se m'han fet curtes i m'han deixat amb la mel als llavis, desitjant començar la segona part.

dilluns, 6 de febrer de 2017

Todo esto te daré

Resultado de imagen de todo esto te dare
    Manuel, escriptor consagrat, reb la terrible notícia de la mort del seu marit Álvaro. El trasbals que suposa tan important pèrdua s'uneix a una sèrie d'estranyes circumstàncies: oficialment Álvaro ha mort tornant de Galícia, quan se suposava que estava a Barcelona; tot i que inicialment la investigació conclou que la mort va ser conseqüència d'un accident de cotxe, alguns detalls porten a un dels investigadors a pensar que alguna cosa més ha passat. Manuel descobreix que la família d'Álvaro, de la qual desconeixia l'existència, pertany a la noblesa i gaudeix d'un important patrimoni en la zona de la Ribeira Sacra. Ajudat per Lucas, amic de la infància d'Álvaro i de Nogueira, guàrdia civil que ha participat en la investigació de l'accident, Manuel intentarà reconstruir el passat del seu marit i entendre el perquè li va amagar la seva família i els seus orígens. 
     Els premis Planeta no em criden l'atenció ni els busco a no ser que conegui l'autor i m'hagi agradat algun llibre seu anterior. Ja em va passar amb Lorenzo Silva i La marca del meridiano, que per mi no és la millor de les novel·les de la saga Bevilacqua i Chamorro però que vaig llegir amb molt de gust. És per això que no m'ho vaig pensar gaire per escollir Todo esto te daré, després d'haver gaudit de la saga del Baztán. I no m'ha decebut, m'ha enganxat des de la primera pàgina, tot i que a vegades m'ha resultat a estones previsible, alguns personatges un pèl forçats i algunes parts de la narració una mica lentes. És com quan t'enganxes a una telenovel·la que ja saps que no és res excepcional però que no pots deixar de veure. 
   He llegit crítiques devastadores que la deixen per terra, d'altres parlen meravelles, per mi ni una cosa ni l'altra, ni és la millor novel·la que he llegit mai ni la trobo plena d'errades, però m'ha sabut entretenir durant uns quants dies, sis-centes catorze pàgines ni més ni menys.