divendres, 24 de març de 2017

Instrucciones para una ola de calor

Resultado de imagen de instrucciones para una ola de calor    A l'estiu de 1976, Londres pateix una forta onada de calor que fa que el govern hagi de pendre mesures especials, com les restriccions d'aigua. És durant aquests dies que Robert Riordan, un senyor jubilat, casat i pare de tres fills ja adults, surt a comprar el diari però no torna a casa, cosa que ocasiona un gran daltabaix familiar. La seva dona, molt trasbalsada, convoca els tres fills a casa per iniciar la recerca del pare, un home tranquil i d'hàbits molt regulars. La reunió familiar servirà als germans per retrobar-se amb la seva infantesa i adolescència, tot reobrint ferides no tancades i malentesos, i per descobrir que la seva mare amaga coses sobre el passat que mai haguessin imaginat. 
    Els quatre dies que dura la recerca de Robert serveixen a Maggie O'Farrell per posar sobre la taula tota una sèrie de temes que afecten a aquesta família com a moltes altres: l'educació dels fills, la recerca de la felicitat, la por al fracàs, així com la situació política d'Irlanda o la mala convivència entre catòlics i protestants al Regne Unit. 
     Aquest és un d'aquells llibres que tenia apuntats a la interminable llista de llibres que algun dia vull llegir, fa uns quants anys que vaig llegir L'estranya desaparició d'Esme Lennox i em va agradar com escriu l'autora. Els tres fills i els pares són pel meu gust potser una mica extrems, tot i que no deixen de reflectir els problemes que ens angoixen a tots una mica i són tan humans que m'han arribat a entendrir. I també diria que el final m'ha resultat una mica previsible. Tot i això, he gaudit d'una bona estona llegint-lo.

dijous, 16 de març de 2017

Història del nou cognom

historia del nou cognom-elena ferrante-9788416457229
    Poques vegades m'ha passat que un llibre m'hagi enganxat tant com per córrer a la llibreria a buscar el següent. I no és pas una novel·leta curta, set-centes vint pàgines. No sé si és la manera d'escriure d'Elena Ferrante, se m'han fet fins i tot curts, tant el primer com el segon. 
   Història del nou cognom continua amb l'amistat entre la Lila i la Lenù, la seva joventut un cop passada l'adolescència, cadascuna amb la seva realitat. Amor, estudis, maternitat, feina, amics, passions. Com passa moltes vegades en la realitat del dia a dia, elles de vegades estan molt a prop, de vegades són molt lluny l'una de l'altra, com va relatant la Lenù en primera persona. 
   No puc dir gaire cosa més sense fer un spoiler, només que ara intentaré fer una pausa en aquesta història de la qual encara em queden dos llibres més, no perquè no vulgui continuar, sinó perquè crec que cal allargar-ho per tenir-ne més ganes encara quan m'hi posi. 

diumenge, 26 de febrer de 2017

L'amiga genial

ferrante4aed
    L'amiga genial narra l'amistat entre la Lila i la Lenù des de la infància fins a l'adolescència en un barri perifèric de Nàpols entre els anys 40 i 50. Podria semblar una història simple que no té res d'especial, però la narració que fa la Lenù en primera persona atrapa des del primer moment, senzilla i directa, sense frases grandiloqüents, endinsant el lector en un món molt particular, un entorn degradat amb famílies pobres fins i tot d'esperit. Dins la misèria del barri destaca la inteligència de la Lila, dotada d'un caràcter molt especial que fa que es guanyi el respecte dels qui l'envolten. Per altra banda, la Lenù, molt més dòcil, va passant més desapercebuda i poc a poc va avançant en els estudis mentre els seus amics ja estan treballant només acabar l'escola primària. La vida de les dues amigues va avançant pràcticament tota dins el barri, on la resta de personatges que les acompanyen juguen també un important paper: els amics d'escola que van creixent i seguint el seu camí a la vida; els pares d'uns i d'altres; els botiguers del barri.
    Tothom en parlava de la tetralogia de l'Elena Ferrante, tant que finalment em vaig decidir a començar-la amb reticències, moltes vegades les altes expectatives queden decebudes, però aquest no ha estat el cas, quan més avançava en la lectura més m'enganxava, 512 pàgines que se m'han fet curtes i m'han deixat amb la mel als llavis, desitjant començar la segona part.

dilluns, 6 de febrer de 2017

Todo esto te daré

Resultado de imagen de todo esto te dare
    Manuel, escriptor consagrat, reb la terrible notícia de la mort del seu marit Álvaro. El trasbals que suposa tan important pèrdua s'uneix a una sèrie d'estranyes circumstàncies: oficialment Álvaro ha mort tornant de Galícia, quan se suposava que estava a Barcelona; tot i que inicialment la investigació conclou que la mort va ser conseqüència d'un accident de cotxe, alguns detalls porten a un dels investigadors a pensar que alguna cosa més ha passat. Manuel descobreix que la família d'Álvaro, de la qual desconeixia l'existència, pertany a la noblesa i gaudeix d'un important patrimoni en la zona de la Ribeira Sacra. Ajudat per Lucas, amic de la infància d'Álvaro i de Nogueira, guàrdia civil que ha participat en la investigació de l'accident, Manuel intentarà reconstruir el passat del seu marit i entendre el perquè li va amagar la seva família i els seus orígens. 
     Els premis Planeta no em criden l'atenció ni els busco a no ser que conegui l'autor i m'hagi agradat algun llibre seu anterior. Ja em va passar amb Lorenzo Silva i La marca del meridiano, que per mi no és la millor de les novel·les de la saga Bevilacqua i Chamorro però que vaig llegir amb molt de gust. És per això que no m'ho vaig pensar gaire per escollir Todo esto te daré, després d'haver gaudit de la saga del Baztán. I no m'ha decebut, m'ha enganxat des de la primera pàgina, tot i que a vegades m'ha resultat a estones previsible, alguns personatges un pèl forçats i algunes parts de la narració una mica lentes. És com quan t'enganxes a una telenovel·la que ja saps que no és res excepcional però que no pots deixar de veure. 
   He llegit crítiques devastadores que la deixen per terra, d'altres parlen meravelles, per mi ni una cosa ni l'altra, ni és la millor novel·la que he llegit mai ni la trobo plena d'errades, però m'ha sabut entretenir durant uns quants dies, sis-centes catorze pàgines ni més ni menys.

dimecres, 25 de gener de 2017

El maltès

Resultado de imagen de el maltes llibre jeroni marin surroca
   L'inspector Garini està a punt de jubilar-se, només li falten tres setmanes per descansar plàcidament al costat de la seva estimada esposa Sofia i gaudir d'un merescut retir després d'anys dedicats a combatre el crim a la ciutat de Florència. Però malauradament aquest és el moment escollit per un assassí en sèrie per tornar a actuar després d'un temps desaparegut, aquest cop a Roma, tot fent que en Garini s'angoixi recordant vells fantasmes de casos no resolts en què el Maltès havia actuat a Florència. Per acabar-ho de complicar a la vall de Chianti, molt a prop, apareixen els cadàvers de tres treballadors del port de Nàpols aparentment assassinats per algun clan mafiós.
   El Maltés és la primera novel·la de Jeroni Marin Surroca, de qui vaig llegir no fa gaire Sírius, novel·la d'espies que em va agradar molt. La trama d'El Maltès està ben desenvolupada, amb uns personatges treballats, tant l'inspector Garini com la seva companya, la jove i impetuosa Graziella Bruni, i també el Maltès, assassí fonedís que es dedica a matar delinqüents ja sortits de presó com pederastes i violadors. Tot i que m'agrada molt la novel·la negra, les d'assassins psicòpates no són les meves favorites, malgrat això amb aquesta no he trobat com m'ha passat amb d'altres en què el policia protagonista és un personatge turmentat i solitari, sinó que és home ben normal tenint en compte la seva feina.
   
   

    

diumenge, 8 de gener de 2017

El jove Nathaniel Hathorne

Resultado de imagen de el jove nathaniel hathorne
    Volia ser escriptor, però va acabar estudiant dret, i mentrestant aprofitava per escriure coses que no acabava ni publicaba. Després d'uns anys i ja no tan jove, el protagonista sense nom es troba per casualitat amb un dels seus escrits publicat, i com a autor consta un home que va viure al segle XIX!.

    Aquesta és la trama de El jove Nathaniel Hathorne, un petit llibre de només 92 pàgines i que va rebre el premi al concurs de narrativa breu Ciutat d'Amposta, on fonamentalment es tracten el tema del plagi literari i el difícil procés de l'escriptura. I sempre dic que no m'agraden els relats curts, i que no m'agraden els efectes paranormals, tanmateix me l'he llegit en una estoneta d'un matí d'un dia de festa i m'ho he passat d'allò més bé. I he aprofitat per culturitzar-me una mica, ja que l'autor, Víctor Sabaté, inclou en el relat cites d'escriptors consagrats que dubto que llegeixi algun dia, com Borges o Vargas-Llosa, inclús el mateix Nathaniel Hawthorne, del qual desconeixia l'existència.

divendres, 6 de gener de 2017

Tiempo de silencio

Resultado de imagen de tiempo de silencio    En el Madrid de finals dels quaranta el jove metge Pedro es dedica a investigar un determinat tipus de càncer de transmissió genètica en ratolins. Pedro treballa amb una determinada raça de ratolins, dels quals no disposa. L'Amador, un treballador del laboratori, el posarà en contacte amb el Muecas, personatge peculiar que viu amb la seva família en una miserable zona de barraques de la perifèria de la gran ciutat, i que, estranyament, pot proporcionar a Pedro aquests ratolins, que cria a casa seva. L'entrada en contacte de Pedro amb el Muecas provocarà una sèrie de fets que conduiran el jove investigador a una situació inesperada i sorprenent.
    Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la, considerada per alguns un clàssic de la literatura castellana moderna, en una edició actualitzada, ja que va ser en part censurada quan es va publicar el 1961. I la veritat és que tot just començar-la he estat a punt de deixar-la, en trobar-me amb un estil carregat d'adjetius impossibles i amb interminables frases que comencen en una pàgina i acaben en la següent. Però a la pàgina 15 vaig trobar una d'aquestes frases eternes que m'ha captivat amb la descripció que fa de la ciutat de Madrid. En aquest punt vaig decidir acabar-la com fos, a despit de perdre'm en un estil que no m'agrada però que ha aconseguit enganxar-me a la narració per la magnífica descripció que fa de la societat de l'època. Tot i que és difícil ha valgut la pena, és una de les millors novel·les que he llegit últimament.