Todo eso que tanto nos gusta

    El pare d'en Ricardo (Tomàs) ha fugit de casa seva, a la recerca d'un somni que li faci deixar l'apatia en què es troba sumit des que la dona per la qual va deixar la mare dels seus fills l'ha abandonat. Tot i això, Tomàs mai va tallar el contacte amb la seva esposa, una dona de caràcter. És ella (Cristina) qui encarrega al seu fill que trobi Tomàs, que simplement ha decidit deixar enrere tot i començar una nova vida en un lloc nou, reinventant-se ell mateix. Per a en Ricardo això suposa retrobar-se amb un pare desconegut i, sense voler, seguir el camí de renovació personal que ha començat, amb èxit, en Tomàs. Tot això en l'ambient càlid d'un poblet de l'Empordà.

   Aquesta novel·la és una reflexió filosòfica sobre uns personatges que decideixen fugir endavant quan la seva vida es troba en un punt mort i sense sentit, són uns perdedors que cercen la felicitat que no han trobat en la vida que portaven abans. Es pot resumir en una frase de la pàgina 179: "Como si acabara de revelárseme el camino, descubrí que había llegado la hora de adaptarme a mi manera de ser, buscarle un sentido y divertirme con ella".

    He llegit bones crítiques d'aquest llibre, però m'ha semblat una faula, com si l'autor ens volgués donar una lliçó, amb uns personatges pel meu gust poc creïbles, tot i que la manera d'escriure de Pedro Zarraluki m'ha agradat i crec que tornaré a llegir alguna cosa seva. 

    Aprofito la felicitació de Nadal d'un company i amic, que m'ha enviat aquests versos tan bonics de Mario Benedetti :

Un país lejano puede estar cerca

puede quedar a la vuelta del pan

pero también puede irse despacito

y hasta borrar sus huellas

en ese caso no hay que rastrearlo

con perros de caza o con radares

la única fórmula aceptable

es excavar en uno mismo

hasta encontrar el mapa.

Jo confesso

    Això no és una novel·la, és una NOVEL·LA, amb majúscules, digna de ser comparada amb grans obres mestres de la literatura universal.

    Jaume Cabré narra de forma magistral la vida d'Adrià Ardèvol, fill únic i superdotat d'uns pares freds i distants que van marcar profundament el seu caràcter, els seus coneixements i el seu futur. Tan ben creat m'ha semblat aquest personatge que he arribat a empatitzar amb ell com si fos un conegut real, i això només ho pot aconseguir un gran escriptor com en Cabré, que lliga de manera impecable personatges de diferents èpoques de la història units pel nexe comú d'un violí molt especial,  i que és l'objecte que dóna sentit a tota la trama.

    La manera tan especial que té l'autor de fer la narració fa que a vegades sigui difícil (o molt difícil) seguir-la: tan bon punt estem en l'adolescència de l'Adrià com de cop i volta i sense ni tan sols un signe de puntuació que ens marqui un canvi, ens podem trobar al mig del segle XVIII, o bé l'Adrià està fent la seva tesi doctoral i ens apareix pel mig un alt càrrec de la SS durant la Segona Guerra Mundial. Algun cop m'he perdut i he hagut de tornar enrere unes línies, per això crec que s'ha d'estar molt ben predisposat a la lectura per llegir-lo.

    Després d'haver llegit Les veus del Pamano no em podia resistir gaire temps, tant em va agradar que sabia que tard o d'hora cauria en les meves mans Jo confesso, la considero una obra excepcional, tot i que cert personatge important que no diré qui és no m'ha acabat de fer el pes.

Poesía

    Casi nunca he leído poesía, seguramente porque en el instituto nadie se preocupó por ello, sólo Gustavo Adolfo Bécquer era lectura obligada, y como tantas lecturas obligadas existe la posibilidad de que aquello que en la adolescencia nos pareció un tostón, cuando llegas a la madurez entiendes, aprecias y agradeces que por lo menos tuvimos que comprarlo y quedó en nuestras estanterías para en el futuro apreciarlo como se merece.

   Como consecuencia, no entiendo la poesía ni la leo, pero a veces hay artistas que, muy acertadamente, nos hacen llegar bocaditos de los versos de algún poeta genial, como por ejemplo hizo Serrat en su momento con Antonio Machado:  caminante no hay camino, se hace camino al andar....  Sólo esa canción hizo que, en 2007, cuando disfrutaba de mis vacaciones por el sur de Francia, visitando Colliure insistí en visitar la tumba del poeta, y de esa visita dejo estas dos fotos, con unos sencillos versos que en pocas palabras dicen tanto.

    Me sorprendió encontrar tantas cartas, fotos y recuerdos de todos aquellos que habían pasado por allí en los últimos meses, después de  tantos años de su muerte. Otros ídolos modernos no tendrán ese público que los admire durante tanto tiempo después.

    

La canción de Mbama

    Luis Urzaiz és un metge que viatja a l'Àfrica en la seva joventut per donar-li sentit als seus estudis de medicina, tot just acabats. Aquesta decisió transformarà la seva vida, mai més deixarà Àfrica, malgrat això suposi el final del seu matrimoni i el distanciament definitiu dels seus fills, als qui pràcticament no coneix. Convertit ja en un home madur, espera el reconeixement a la seva feina en forma d'un premi Nobel al qual ha estat nominat tres cops.

    Ho he llegit en un dia, sembla més un relat curt que una novel·la. És interessant, tot i ser curt pel meu gust, perquè el protagonista està ben retratat, més en els seus defectes que en les seves virtuts, més en el sentiment de culpabilitat que el neguiteja que en el seu paper com a metge-heroi. I també crida l'atenció que, malgrat sentir-se culpable de diversos fets del seu passat, relacionats amb la seva activitat professional, i que no li deixen la consciència tranquil·la, es considera ell mateix amb molt més dret a ser reconegut amb el premi Nobel que altres persones i institucions.

    Abans havia llegit de Javier Reverte El médico de Ifni y Venga a nosotros tu reino, tots dos em van agradar més que aquest llibre.

Una cancó per a dies de pluja

http://www.youtube.com/watch?v=jPnLWawNw0U

Noa i Serrat canten junts Es caprichoso el azar. Una cançó maquísssima, per a escoltar en dies com aquests, de pluja sense parar, núvols i tardor a fons.

El port de les aromes

    Mai fins ara m'havia plantejat que darrere el nom de Hong Kong hi ha un petit gran país amb història i vida pròpia. Tampoc sabia el paper que havia jugat durant la Segona Guerra Mundial. Tot un món desconegut se m'ha obert davant dels ulls després de llegir aquesta novel·la de John Lanchester.

    Tres personatges en tres èpoques diferents acaben trobant-se, amb el rerefons de la història recent de Hong Kong, i amb l'amor, el poder i els diners com a punt comú.

    Hi ha diverses frases que m'han agradat, d'entre elles: 

A la pàgina 307: " - Ha d'admetre que , fins i tot pel que és costum al continent, és molt bo això que et convidin a subornar algú com a part d'una campanya anticorrupció". Sense comentaris... 

A la pàgina 309: "L'organització de l'empresa Weigen és força complexa. Tot i que la companya matriu té la seu a Düsseldorf, la filial a l'estranger és al Regne Unit perquè la mà d'obra és més barata, les normatives laborals són mínimes i perquè l'anglès és la llengua més útil per als negocis. (....) Molts dels que hi treballen, especialment els directius més importants, són alemanys. Els guàrdies de seguretat són caribenys i les secretàries angleses. El taxista era pakistanès....". Perfecta descripció de la segregació laboral per nacionalitats, una realitat ben present en l'economia actual.

    Una altra de les coses que més m'ha agradat és la descripció que fa de la rutina i costums dels tres protagonistes en la seva quotidianitat. Afegeixo un mapa de Hong Kong, imprescindible per ubicar-se, i que està també dins el llibre. 

La meva (petita) biblioteca

    No tinc gaires llibres, més que res per manca d'espai. Per això, quan vull comprar-ne un, acostumo a pensar-m'ho molt i a seleccionar acuradament el que compraré: m'agrada conservar els llibres que m'han donat alguna cosa, amb els quals he passat bons moments, i que, un dia o un altre m'agradaria tornar a llegir. No sempre me'n surto, el que a priori sembla prometedor a vegades no ho és.

    Aquesta és una de les meves petites joies, és l'únic llibre que tinc dedicat pel seu autor, i curiosament, ni l'he obert: el vaig llegir de la biblioteca, però em va agradar tant que me'l vaig comprar fa dos anys, durant la Setmana del llibre en català. Per cert, avui han entrevistat a Jaume Cabré a Página 2.

Jesús m'estima

    No tinc ganes de pensar; i com que no en tinc, cap llibre interessat i/o bo em ve de gust, així que només penso en llegir coses planeres, amb una mica de sentit de l'humor, o bé algun llibre que tingui per casa i que en el seu moment em va deixar empremta. Fa dies i dies que tinc Màrmara a la tauleta de nit i no he passat de la pàgina 50. M. de la Pau Janer té molt mala premsa, però el que he llegit d'ella fins ara m'agradat força, tot i que són dels seus primers llibres, res dels últims anys (com Lola, que em va agradar molt).

    Així doncs, m'he "rebaixat" a llegir Jesús m'estima, agafat de la biblioteca. He agafat aquest, com podria haver agafat qualssevol dels llibres de Marian Keyes, que tan i tan bé van per aixecar-me l'estat d'ànim lector, o una novel·leta d'Agatha Christie o de Rosamunde Pilcher.

    La primera frase ja dóna una idea de per on anirà la lectura: " Mai de la vida Jesús va tenir aquest aspecte, vaig pensar en veure un quadre del Sant Sopar al despatx del capellà. Si era un jueu àrab, com és que a la majoria de quadres sembla un dels Bee Gees?".

    Crec que no val la pena fer cap ressenya d'aquest llibre, quan em quedaven 40 pàgines me les he saltat i he anat directe al final. Només dir que ocupa el seu lloc dins la immensa quantitat de llibres que hi ha, i que fa la seva funció social.

A la Mola per Coll d'Eres

    Clàssica excursió pel Massís de Sant Llorenç del Munt. Ha fet un dia radiant, calor i molta gent. Una pena veure tot tan sec i la tardor que no acaba d'arribar. 
    Tot i això, he pogut fer alguna foto interessant, com aquesta, que reflexa els colors que ja hauríem de veure per tot el bosc.

Crucero de otoño

    Fa anys vaig llegir Volveremos a Venecia, de Luis de Val, i em va agradar molt el seu estil d'escriptura, fàcil, planer però alhora profund. M'agraden les novel·les que estan escrites d'aquesta manera, senzilla. Per això vaig voler repetir amb del Val quan tragués un nou llibre. Esperava trobar-ho a la biblioteca, però no ha estat així, i finalment vaig haver d'encarregar-ho a la llibreria i vaig aconseguir una edició de butxaca que he llegit en quatre dies.

    Crucero de otoño tracta d'un espia jubilat a qui encarreguen una última feina, que ell no vol fer inicialment, fins que sap que, en el vaixell on ha de fer aquesta feina, viatja una dona amb qui fa anys va tenir una història d'amor. Paral·lelament, altres personatges que viatgen en el creuer tenen les seves pròpies històries personals, tot impregnat d'un sentiment tardorenc, de pèrdua d'il·lusions, de malenconia, d'un futur decebedor i sense al·licients. 

    M'ha agradat molt, potser aviat torni a rellegir Volveremos a Venecia, que, si no recordo malament, té també aquest to de pèrdua tan adient a la tardor. 

La noche de los tiempos

    Encargué en la biblioteca La noche de los tiempos. Pero no era mi tiempo. Es un libro que hacía tiempo que tenía ganas de leer, incluso estuve a punto de comprarlo hace unos meses, porque como no tengo mucho tiempo, pedir un libro de este tipo en la biblioteca me estresa, sólo un mes para leer más de novecientas páginas,   si no es en vacaciones me resulta prácticamente imposible.

    El jueves lo empecé con mucho entusiasmo, pero no pude pasar de la página 80. ¿No era el momento adecuado para  un libro de este tipo? Muy descriptivo, frases muy largas, muy poco movimiento. Se me hacía una montaña seguir.

    A veces, según un estado de ánimo que ni yo misma puedo decir cual es, porque me siento igual que siempre, apetece leer cosas más sencillas, aunque no por ello menos profundas, libros por los que tengo la sensación de deslizarme sobre su contenido poco a poco, como si nadara en una piscina vacía con el agua en calma, sólo para mi y mi libro. En cambio, hay otros, como éste, que me dan la sensación de que caigo dentro un pozo de páginas y más páginas, con una cuerda fina por la que voy escalando despacio hasta que consigo acabarlo.

 

   Pero como nadie me obliga, sólo yo, y este libro estará siempre en la biblioteca, lo dejo para otra ocasión.  Seguro que es un novelón, una obra maestra. No me voy a sentir peor por ello.

Carlota Fainberg

    Una altra novel·la curta de la biblioteca, en què dos viatgers mantenen una conversa en l'aeroport de Pittsburg mentre esperen que surtin els seus respectius vols, endarrerits per culpa d'una tormenta de neu. De fet, més que una conversa, és un monòleg, en el qual un dels viatges explica a l'altre una història secreta que va viure en un hotel de Buenos Aires, ciutat on es dirigeix l'altre viatger.

     Prometia més, començament i desenvolupament interessants, final una mica decebedor. Només havia llegit Plenilunio del Muñoz Molina, i em va agradar molt, i tinc a la llista La noche de los tiempos, però és un totxo i s'haurà d'esperar una mica. També em sembla una mica excessiu l'ús de mots i expressions en anglès en el pensament del protagonista.    

Tuya

    De tant en tant s'ha d'anar a la biblioteca i remenar. Així és com he trobat aquesta delícia, Tuya, de Claudia Piñeiro, escriptora argentina de qui no havia sentit parlar mai. Només 167 pàgines, amb lletra gran, però que fan passar una bona estona.

    Una ama de casa burgesa troba per casualitat una nota amb un cor pintat amb rouge i signat "Tuya", cosa que li fa obrir els ulls i descobrir la infidelitat del seu marit. Però ella reacciona amb imaginació, demostra que no és cap dona passiva i fins on pot arribar per mantenir el seu matrimoni. A tot això, la filla adolescent, ignorada i mimada a parts iguals pels pares, viu la seva pròpia realitat.

    Molt divertit, i amb aquest accent encisador que només els argentins poden donar al castellà. 

Una noche en el club

     Novel·la de l'escriptor francès Christian Gailly, explica la història de Simon Nardis, expianista de jazz reciclat per motius de salut en enginyer de calefaccions industrials. Però, a pesar de haver expulsat el jazz de la seva vida, no ho ha oblidat, i la casualitat el porta de nou a un club on toca un grup de músics americans, i on la propietària, una atractiva dona americana (la Debbie), el fa caure en la temptació de tornar a tocar.

    És un llibre curtet, de 147 pàgines, que es llegeix ràpidament, i que està escrit d'una manera molt peculiar, amb frases molt curtes que sembla que estiguin expressant el pensament d'una persona. 

L'he llegit en un tres i no res, i encara que no m'ha entusiasmat, ha estat una petita descoberta. 

Vida y destino

Magnífica novel·la de Vasili Grossman, cal llegir-la amb molta calma i amb un ànim predisposat. Mostra de manera molt realista la crueldat de la guerra, com arruïna la vida de les famílies, fins a quin punt pot arribar la degradació humana. Tot això exposat des de diferents punts de vista: no és el mateix la guerra per un soldat soviètic que per un físic teòric que treballa en un laboratori, o que per una treballadora d'una fàbrica. 

És difícil de llegir, no només per la temàtica, sinó per la gran quantitat de personatges que surten, molts d'ells relacionats familiarment, però cadascun amb el seu nom, cognom, patronímic i diminutiu!

Cal parar atenció a la crítica que fa a les col·lectivitzacions fetes per Stalin en l'any 1937, i que van suposar la mort per fred i gana de milers de camperols. També a la construcció de camps d'extermini, i a la rendició de les tropes alemanyes (al cap d'uns mesos havien mort per fred, gana o malaltia el 90% dels soldats rendits).

Una de les millors novel·les que he llegit.

Últimes lectures

    He llegit al mateix temps dos llibres: El perquè de tot plegat, de Quim Monzó, i Las tierras prometidas, de Joan Barril (en castellà perquè així me'l van regalar a La Caixa, no sé per què).
Pel que fa al primer, no està malament, segurament és un llibre de culte, perquè fins i tot a les escoles el donen com a lectura obligatòria, però a mi no m'ha fet el pes, no m'agraden les llibres de relats curts, per molt bons que siguin.
    Pel que fa al segon, m'ha agradat més, sobretot la part en què parla del germà de Fidel Castro, personatge per mi totalment desconegut i que m'ha sorprès agradablement. Tot comença en un cayo a l'illa de Cuba, on un grup de gent espera en l'aeroport que arribi un avió que no arriba a causa d'una alerta per un huracà. Dels personatges que hi ha, un d'ells, una dona gran, comença a explicar la història de la seva joventut, quan vivia en aquest cayo, justament en l'època en què Fidel Castro començava la seva revolució.

La librería

    A ratos encantador, a ratos decepcionante. Así me ha resultado esta novelita, detrás de la cual llevaba meses hasta que al final fui a una biblioteca de la población vecina a buscarla. Es corta, 181 páginas, se lee rápido y bien. Tiene un humor muy inglés, muy fino, que a veces me ha resultado difícil de seguir, así como alguno de los extraños diálogos que mantienen algunos personajes.
    En ella se relata la historia de una viuda con mucho coraje que abre una librería en un pueblecito inglés costero junto al Mar del Norte. Incomprendida por sus vecinos y saboteada por las fuerzas vivas del pueblo, ella sigue adelante con su proyecto.
    Aunque me ha resultado interesante, los comentarios que había leído hasta ahora me generaron unas expectativas que no se han cumplido. 


    Novel·la curta, molt britànica, ambientada a finals dels anys 80 en una petita població del sud-est d'Anglaterra. Florence és una vídua que decideix obrir una llibreria. El seu projecte està marcat des del començament per la pressió negativa que exerceix la jutgessa de pau del poble, els veïns i l'esperit que viu a la casa on hi ha la botiga.
    Feia temps que anava darrera d'aquest llibre, després d'haver llegit molt bones opinions, i m'ha decebut una mica, potser perquè no he estat capaç de seguir de vegades els diàlegs amb el toc d'humor tan anglès que l'autora hi ha posat. Tot i això, m'ha agradat, però no la tornaria a llegir (i m'alegro de no haver-la comprat, l'he agafat de la biblioteca).

Risa en la oscuridad

Risa en la oscuridad es una novela de Vladimir Nabokov, escrita en 1938. No sé si era muy frecuente en esa época que señores maduros mantuvieran relaciones con jovencitas adolescentes, tal como sucede en este libro (creo que en Lolita también pasa, aunque éste no lo he leído). El protagonista, Albinus, vive una vida más bien sosa con su mujer y su hija, a la que se describe en el libro como fea y con poca gracia, cosa que encuentro más bien cruel para referirse a una hija. Albinus conoce a una adolescente de la que se enamora locamente, hasta el punto de dejar a su familia por ella y consentirle todos los caprichos que ella le pide contínuamente. Incluso consiente en llevarse de vacaciones a un "amigo" común que en realidad es un antiguo amante de ella, y con la que mantiene relaciones a escondidas de Albinus sin que él sospeche nada.

Nunca antes había leído nada de Nabokov, no conozco su estilo ni los temas que trata. Esta novela me ha parecido una paranoia del autor, pero como digo, a lo mejor es su estilo. Los personajes me resultan algo inquietantes y descritos desde un punto de vista muy crudo. En fin, que todo resulta un poco sobrecogedor. 

Rere els murs...

Rere els murs és una novel·la de Núria Esponellà, l'acció de la qual es desenvolupa al monestir de Sant Pere de Roda. És un llibre entretingut però no brillant, per passar l'estona sempre i quan t'agradi el tema medieval. 


La Ruta del Císter és una excursió curteta que inclou visites a Poblet, Vallbona de les Monges i Santes Creus. Es pot fer en un cap de setmana i pemet conèixer una part de la nostra història molt interessant. Les visites són guiades (excepte a Santes Creus) i entre els tres monestirs acullen les despulles dels reis catalans: Jaume I, Pere II el Gran, etc.

La primera foto correspon al claustre de Vallbona de les Monges, i la segona al de Santes Creus. En aquest últim monestir es troba la tomba de Pere II el Gran; TV3 va emetre fa poc un reportatge sobre un estudi fet sobre les restes del monarca, molt interessant, es pot veure a la web de TV3.


Les fotos són meves, d'aquest cap de setmana.

Calaveres atònites

Novel·la que sembla un incís a Camí de sirga, però amb un llenguatge una mica més accessible, molt més fàcil de llegir i carregat d'ironia, de la qual Moncada em sembla un mestre. Com m'agradaria saber escriure d'aquesta manera.

El primer capítol, l'arribada del jove secretari del jutjat a Mequinensa, és esplèndid. La resta de capítols són cartes que personatges del poble escriuen a altres personatges, algunes dirigides al secretari, altres al jutge i una altra, boníssima, que escriu la majordoma del mossèn, i que fa petar de riure.

Aquest llibre comparteix personatges amb Camí de sirga, de lectura imprescindible.

En tots dos, l'apotecari és el meu favorit. És un llibre curtet i el recomano de totes totes.

Elegía para un americano

Según el resumen de la contraportada prometía bastante. Al final ha resultado ser un poco repetitivo y decepcionante, no me ha gustado la cantidad de veces que el protagonista explica sus sueños, una o dos veces vale, pero más no, por favor.

Es bonita la historia de emigrantes noruegos en el interior de Estados Unidos, que desconocía, la lectura de los diarios de su padre y la búsqueda de un misterioso personaje. Poco protagonismo a la figura de la madre, a mi modo de ver.

A partir de algo más de la mitad ha sido una lectura en diagonal para acabar cuanto antes. 

Mis próximas lecturas: Calaveres atònites (Jesus Moncada) y Por quién doblan las campanas (Ernest Hemingway).

Libros y más...

Hola a tothom, benvinguts al meu blog.
Hola a todos, bienvenidos a mi blog.


Aquí trobareu fonamentalment una crítica totalment subjectiva dels llibres que llegeixo, i també alguna altra cosa que no hi té res a veure, però que m'agrada.

Papaver somniferum L

Aquí encontrareis fundamentalmente una crítica totalmente subjetiva de los libros que leo, y también alguna otra cosa que no tiene nada que ver, pero que me gusta.