dijous, 27 de desembre de 2012

Lectures 2012


    S'acaba l'any i és hora de fer balanç lector, aturar-se un moment i reflexionar sobre les lectures que he fet durant el 2012, la majoria bones i entretingudes. Dels 30 llibres que han passat per les meves mans:




- M'han agradat molt: El lector de Julio Verne, Primavera, estiu, etcètera, Blau de Prússia, La plaça del Diamant.

- M'han emocionat: Las normas de la casa de la sidra.

- No m'agradat: El prisionero del cielo. No és que no m'hagi agradat, és que ni tan sols recordo gaire de què anava.

- He abandonat: Ronda naval sota la boira. Algun dia hi tornaré.

- No hauria d'haver llegit: per sort aquest any aquesta casella queda buida. Ni tan sols em penedeixo d'haver llegit Cinquanta ombres d'en Grey.

- He rigut amb: L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, Solar.

- He descobert: Rebeca, El carrer dels Tres Llits.

- M'ha decebut: Diari d'Anna Frank, El tesoro.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: Fantasmas del invierno, Sota la pols, País íntim. Ni tan sols els he començat, els vaig agafar i no vaig tenir temps de llegir-los, però encara hi són a la llista de pendents de llegir.

Tots els altres que no hi són aquí m'han deixat un bon record encara que no els hagi inclòs en cap categoria, i molts d'ells han estat novel·la negra.

diumenge, 2 de desembre de 2012

Blau de Prússia

 

   Un policia andorrà, trist i abatut per la mort en accident de la seva dona, investiga l'aparició del cadàver d'una jove en un abocador de runa proper a La Seu d'Urgell, on descarreguen només camions provinents d'Andorra. Tancat en si mateix, Andreu Boix intenta refer la seva vida sense gaire entusiasme, mentre ajudat per companys i amics tira endavant la investigació que el portarà a un retrobament que no hagués imaginat mai, la neu va caient després de tres anys dolents i l'Andreu s'ha d'enfrontar als seus fantasmes personals.

   Aquesta novel·la va rebre el premi Carlemany l'any 2006, i crec que és un cas estrany en què el premi és ben merescut i jo li hauria donat algun altre més. És magnífica la descripció de la història i la societat andorrana que fa Albert Villaró, d'aquest país tan petit, tan proper i moltes vegades poc conegut, com també ho és la creació del personatge d'Andreu Boix.
   Un altre cop ha anat a parar a les meves mans una novel·la negra en una visita a la biblioteca, sembla que m'esperen, i espero que aviat tinguin disponible L'escala del dolor, continuació de Blau de Prússia, haig de dir que ha estat una petita gran troballa, així com una lliçó de vocabulari andorrà:

posobra 

[de posar (en imperatiu) i obra, és a dir, 'deixa l'obra' per començar a descansar]

f Vigília d'una festa.

diumenge, 18 de novembre de 2012

La marca del meridiano


    Hace tantos años que no leo un Premio Planeta que ya no me acuerdo de cuándo fue la última vez. Si no los leo es porque me han ido defraudando cada año un poco más hasta que dejé de perder el tiempo en libros de mucho premio y poca chicha. Pero este año, para mi gran sorpresa, el premio se lo han dado a Lorenzo Silva, escritor al que hace mucho que sigo, desde que descubrí la exitosa serie de novelas policíacas protagonizadas por la pareja de guardias civiles Chamorro y Bevilacqua, la primera de las cuales se publicó en 1998 si no me equivoco.

    Un subteniente de la guardia civil retirado aparece muerto, colgado de un puente y con evidentes signos de tortura. Bevilacqua (Vila para los amigos), será el encargado de investigar la muerte de su antiguo compañero y jefe, lo que le llevará a descubrir una desagradable trama de corrupción policial, a la vez que volverá a revivir elementos de un pasado profesional y personal en Barcelona que no siempre han sido agradables, y que le afectarán de manera profunda, hasta el punto de hacer peligrar su relación de tantos años de confianza con Chamorro.
    Aquesta novel·la està ambientada majoritàriament a la Barcelona actual. No és el primer cop que passa, a La reina sin espejo, cinquena de la sèrie, també l'acció estava ubicada a terres catalanes. Però ara Silva fa aparéixer elements de l'actual cojuntura social i política, com la crisi econòmica, la guerra de banderes i la incomprensió del fet català per part de l'estat espanyol, detall a agrair per part d'un escriptor madrileny però que ara viu a Viladecans.
    Tot i això, haig de dir que de les set novel·les de la sèrie, aquesta és la que menys m'ha agradat, potser pel fet d'incloure referències com les que he dit abans, potser perquè pel meu gust ha abusat una mica dels recursos lingüístics castellans que evidentment domina, però que se'm fan una mica difícils de seguir, tot i que la meva llengua materna és el castellà. Això no treu cap mèrit a la trama policiaca, com en els altres llibres, molt ben estructurada. Malgrat els pros i els contres que l'he trobat, no puc estar-me de  dir que espero que aviat continuï amb aquesta sèrie fins que Vila es jubili.

dilluns, 12 de novembre de 2012

Diari d'un forense


    Clàudia Pujol relata deu casos provinents de l'experiència professional de Narcís Bardalet, cap de forenses de la província de Girona, que transcorren entre finals dels 80 i el final de la primera dècada del segle XXI. Són casos escollits pel mateix Bardalet, dels molts que ha trobat al llarg de la seva trajectòria professional, i que per algun motiu en particular l'han deixat empremta. Des d'una mare que mata el seu fill petit per poder sortir de festa fins l'avi malalt d'Alzheimer que conviu amb el cadàver de la seva dona durant dos mesos, homes gelosos fins a convertir-se en assassins, maltractadors...

    No és possible restar indiferent davant la mort i qui la  provoca, per un motiu o un altre. Alguns dels casos mai s'han arribat a resoldre, encara que cada cop és més difícil que això passi, gràcies a les noves tècniques analítiques.

    Una mica esgarrifós tot plegat, és un tema que ha d'agradar, i a mi m'agrada, però entenc que no li passi el mateix a tothom. Ho recomano per tot aquell que li agradi la novel·la negra, perquè aquest és un llibre de casos reals, i la realitat, com tots sabem, sempre supera la ficció.


dimecres, 31 d’octubre de 2012

Las normas de la casa de la sidra


    Aquest és un altre d'aquells llibres que volten per casa i que un dia van a parar a la tauleta de nit per ser llegit quan li arriba el seu moment, moment que s'ha fet esperar a causa del seu gruix (632 pàgines) i la lletra tan petita de l'edició que tinc.

    L'hospital de St. Clouds és, a més d'una maternitat, un orfanat on les mares que no volen els seus fills els deixen esperant per a ells un futur millor del que elles els poden oferir. El doctor Larch les tracta amb tot el respecte alhora que practica, de manera clandestina, avortaments gratuïts a totes aquelles dones que li demanen. El doctor Larch té un especial afecte per en Homer Wells, un dels orfes que s'ha fet adult sense que cap de les possibilitats d'adopció de què ha gaudit hagin prosperat satisfactòriament. Li ensenya tot el que sap de medicina i espera en secret que sigui el seu succesor al cap de l'hospital. Però un dia una parella benestant que ha anat a avortar a l'hospital ofereix acull a casa seva per a en Homer, que se'n va a viure amb ells, a la seva plantació de pomers, on aprendrà tot allò de la vida que no ha conegut fins ara. Com a rerefons, Irving planteja el dilema moral que suposa avortar o no, ajudar a les dones que ho volen fer, la seva legalitat, inclús l'objecció de conciència que pot exercir un metge.
    Las normas de la casa de la sidra, també conegut com Príncipes de Maine, reyes de Nueva Inglaterra, ha estat una grata descoberta, sobretot tenint en compte que no he vist la pel·lícula i que no tenia cap idea preconcebuda sobre aquest llibre, de lectura amena i entretinguda però alhora molt ben elaborada, tot i que a vegades, sobretot l'últim terç del llibre, pots tenir la sensació d'estar llegint un culebrón. Haig de reconéixer que tots els procediments mèdics que s'expliquen estan molt ben documentats per Irving, ja que el seu avi va ser un reconegut obstetra. 
    Per cert, no espereu trobar quines són aquestes normes ni on està la casa de la sidra fins que no s'arriba a la meitat del llibre. I he escollit una foto de la pel·lícula que m'ha semblat que il·lustra millor aquesta ressenya que la portada de l'edició que tinc, força lletja i plena d'errades tipogràfiques.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

El vestit gris


    Febo Germosino es lleva al matí del seu primer dia de jubilat sense saber ben bé què fer, en què ocupar el molt temps lliure que té per endavant. Comença per treure els tres anònims que ha rebut al llarg de la seva vida, dos molt antics i un últim on es posa en dubte la fidelitat de la seva jove esposa, l'Adele. L'Adele porta una burgesa vida de luxe, implicada en multitud d'associacions per a dones d'homes rics amb molt temps lliure, cosa que fa que no pari gaire a casa. Però fa molts anys que Febo sap el que fa la seva dona quan és fora. Tot i això, ell permet aquesta situació, l'Adele és una dona freda i calculadora, manipuladora i controladora al màxim, i ara ja és tard per en Febo, que s'ha deixat menjar terreny des del primer dia del seu matrimoni. 

    Segons Andrea Camilleri, El vestit gris és una història d'amor i mort en l'àmbit d'una parella. De fet, fa reflexionar sobre la vida matrimonial, on cada parella és un món i les aparences poden portar a engany.
    Una novel·leta ben curta, només 163 pàgines que es llegeixen en una tarda plujosa, entretinguda i sense pretensions, amb un toc d'humor ben subtil: "El cafè es mereixia que l'escopís immediatament a la cara de qui l'havia preparat". La traducció és de Pau Vidal, que ha traduït aquest i molts altres llibres d'Andrea Camilleri, i en veritat que ho fa molt bé. 
    He conegut aquest llibre gràcies al bloc de Quaderns de mots.

dissabte, 29 de setembre de 2012

Los buenos suicidas


     Aquest cop ens trobem a l'inspector Héctor Salgado la nit de Reis, en una Barcelona hivernal, freda i plujosa, tan poc acollidora com la ciutat xafogosa de l'estiu, escenari de El verano de los juguetes muertos. La secretària del cap d'una important empresa de cosmètica s'ha suïcidat, llançant-se a les vies del metro. Un cas aparentment clar i sense complicacions amaga un secret que els companys de feina de la secretària coneixen i que podria explicar aquesta mort i la d'un altre company, suïcidat també mesos enrere.

    Mentrestant, l'agent Leire Castro, de baixa, investiga pel seu compte la desaparició de Ruth, l'exdona de l'inspector, fet amb què acaba El verano....
    És una bona novel·la, entretinguda i ben ambientada. No puc ser gens imparcial perquè m'agrada molt la novel·la negra, i més encara si l'acció i els personatges són del nostre país, l'he llegit en una setmana i amb ganes. Tot i això, que et deixin penjat per segona vegada amb un cas sense resoldre em sembla propi de telesèrie i crec que és abusar de la bona fe del lector. Més val que ens avisin si a la tercera novel·la ha de pasar el mateix, perquè m'ho pensaré abans de llegir-la.

dissabte, 22 de setembre de 2012

Lectures escolars II: Diari, d'Anna Frank


    Diari recull les experiències viscudes per l'adolescent Anna Frank en els dies previs i durant la seva reclusió, que va durar més de dos anys, amagats de la persecució nazi, en un amagatall dins l'empresa on treballava el seu pare. La família Frank va compartir espai amb la família Van Daan i el senyor Dussel, en total vuit persones de les quals únicament el pare de l'Anna va sobreviure. Ell va recuperar el diari gràcies a una de les persones que va ajudar a amagar els perseguits, i va publicar-ho.

   En el seu diari, l'Anna comença parlant dels seus amics i de la vida feliç i despreocupada que portava abans d'haver-se d'amagar. Un cop tancats, la novetat fa que vegi la seva reclusió com una experiència fins i tot divertida. Però els problemes de convivència aviat canvien aquest panorama i els seu trajecte per l'adolescència fa que cada cop tot esdevingui més gris, més trist i més decebedor. No només li resulta insufrible la companyia dels Van Daan i del senyor Dussel, sinó que cada cop més s'allunya de la seva mare, amb qui no té una bona relació, i del seu pare, a qui més estima però que no l'entèn, fins el punt que, en les parts finals del diari la seva mare pràcticament no apareix. Malgrat això, i amb els daltabaixos d'humor propis de la seva edat, l'Anna va madurant com a persona i parla uns dies de felicitat, d'altres de tristesa, del seu futur, dels seus desitjos, de la seva visió de la política i de la persecució dels jueus, de voler convertir-se en escriptora.
   La lectura del Diari ha estat a estones interessant i a estones avorrida, sense perdre en cap moment el valor que representa com a testimoni d'una guerra tan cruel i desoladora. Un cop acabat, vaig buscar l'entrada corresponent a la Viquipèdia, i resulta esfereïdor llegir com van acabar els seus dies tant la família Frank com la resta de persones que surten en el Diari, els amagats i els qui van ajudar els amagats facilitant-los menjar, roba i tot allò que els hi calia. També resulta interessant fer una ullada al lloc web oficial de la casa-museu: http://www.annefrank.org/es/
   

dilluns, 10 de setembre de 2012

La plaça del Diamant


   Què puc dir sobre aquesta gran novel·la que no s'hagi dit ja abans? No sóc lectora de Mercè Rodoreda, només he llegit Aloma i perquè era lectura obligatòria a l'institut (moltes gràcies, professor/a que ens ho vas fer llegir). Fa poc es va fer una lectura conjunta al QL, però no em va venir de gust afegir-me en aquell moment, tot i que no havia de buscar el llibre, que ja el tenia a casa. I tornant de vacances, el trobo en un prestatge on l'havia deixat a l'espera del seu moment, que va arribar la setmana passada.


   La Natàlia-Colometa és un dels millors personatges que mai he vist descrit en una novel·la, tan senzilla, tan simple, tan bé com explica en primera persona el seu camí per la vida. Com es deixa arrosegar pel Quimet, que segurament no estava gaire bé del cap, cosa que queda justificada quan la mare d'en Quimet explica com li va caure de petit i es va donar un cop al cap, només trobo aquesta manera de justificar el seu comportament. Bé, aquesta i l'educació masclista que rebien els homes en aquella època. I la descripció de la vida en el barri de Gràcia, fantàstica. 

   És una demostració que amb gran senzillesa d'estil i sense recargolaments lingüístics es pot aconseguir arribar al cor del lector, que és on m'arribat a mi i a moltíssima gent.

dissabte, 1 de setembre de 2012

El tesoro

    Tinc disponible una àmplia biblioteca dedicada a Miguel Delibes, que vaig llegint amb comptagotes, quan em ve de gust, i que acostuma a ser a l'estiu, no sé per què. El primer llibre que vaig tenir va ser El camino, una lectura de l'institut que en el seu moment no vaig entendre i que fa uns tres anys vaig tornar a rellegir i vaig trobar fantàstica. Fa dos estius vaig llegir La hoja roja i també em va agradar força, és la història d'un senyor que es jubila i se sent desubicat.

   Ara he llegit El tesoro i m'ha decebut una mica, primer perquè l'he trobat curt, cent-setanta pàgines que podrien haver estat més sense fer-se pesat i que haurien servit per donar-li una mica més de profunditat a aquesta petita història d'un poble de la Meseta (omnipresent amb Delibes) on es troben unes joies suposadament de l'època celtibèrica i que provoquen un gran enrenou del qual tothom en vol treure partit, veïns, administració, alcaldes i veïns del poble més proper. Fins i tot he trobat que l'autor ha abusat una mica del seu gran coneixement del castellà, fent servir mots que dubto que hi hagi gaire gent que conegui, ni que siguin de Valladolid, com escíbalo (excremento endurecido, i que no surt ni al Diccionario de la Real Academia Española), o palimpsesto, un mot que suposo que va aprofitar dels coneixements d'un dels seus fills, arqueòleg de professió, i que vol dir:



palimpsesto.
(Del lat. palimpsestus, y este del gr. παλίμψηστος).
1. m. Manuscrito antiguo que conserva huellas de una escritura anterior borrada artificialmente.
2. m. Tablilla antigua en que se podía borrar lo escrito para volver a escribir.
  
 Això no farà que deixi de llegir la resta que en tinc, però poc a poc, que si no cansa.
   

diumenge, 26 d’agost de 2012

El lector de Julio Verne



   Nino és un nen de nou anys que viu en una casa cuartel de la Guàrdia Civil en un poble de Jaén amb la seva família. La història de Nino arrenca l'estiu de 1947, quan arriba al seu poble un home, Pepe el Portugués, que s'instal·la en un molí abandonat als afores del poble i deixa fascinat el nen. Entre Nino i Pepe començarà una bona amistat, Nino sent una gran admiració per Pepe, i poc a poc anirà descobrint una nova manera de veure el món, fora dels murs i la repressió encoberta en què viu, sense que ell s'hagi adonat, dins la casa cuartel, on creu que no tindrà futur professional, ja que és baixet per la seva edat i el seu pare, patint pel seu futur, vol que estudiï mecanografia, ja que no creu que arribi a l'alçada necessària per ser guàrdia civil com ell. Altres persones marcaran el seu pas de la infantesa a l'adolescència, amb el rerefons d'una dura postguerra que no s'acaba a la Sierra Sur de Jaén, on encara hi ha gent que ho deixa tot enrera per anar al monte, a lluitar per una llibertat en què ja no hi creu ningú. Malgrat ser fill d'un guardia civil, Nino comença a veure els rojos amb uns altres ulls, sense deixar per això d'entendre poc a poc per què les coses són com són.
   Els llibres sobre la guerra civil i la postguerra en general em cansen una mica, el tema comença a fer-se-me repetitiu, però mai he trobat cap novel·la en què quedi tan ben reflectida la postguerra explicada pel fill d'un guàrdia civil, no és allò a què estem acostumats, que és el punt de vista dels perdedors, tot i que Nino no és cap guanyador. Les ferides no es tanquen, tal com queda palès en el títol de la sèrie, Episodios de una guerra interminable.
   Un cop més, Almudena Grandes m'ha deixat encantada per la maestria amb què ha escrit aquest llibre, com ha sabut narrar la segona part dels anys 40 des dels ulls d'un nen que està en el bàndol en què està per pura casualitat, que no acaba d'entendre per què altres nens del poble no volen jugar amb ell, per què li giren la cara les dones vestides de negre, per què sent crits a les nits perquè les parets de casa són molt fines.
   M'ha agradat més que Inés y la alegría, ja estic esperant el següent. I el detall de connectar personatges en tots dos llibres ha estat una agradable sorpresa.

dijous, 23 d’agost de 2012

La tendresa dels llops


    En Dove River, un petit poble canadenc habitat per emigrants escocesos durant la segona meitat del segle XIX,  apareix el cadàver d'un comerciant d'origen francès, assassinat. Al mateix temps un jove del poble desapareix, cosa que el converteix en el principal sospitós. Enmig del rigorós hivern, tot un seguit de personatges comencen la recerca del jove Francis, entre ells la seva mare, amb un matrimoni trist i un passat molt dur. Altres personatges, com paranyers, indis convertits al cristianisme i membres de una important empresa dedicada a la venda de pells (i pel que sembla, guardians de la llei), van també rere les petjades d'en Francis, cadascun d'ells amb els seus matissos, les seves pors, tot dins una societat que viu en duríssimes condicions.

    El vaig trobar a la biblioteca de casualitat, la portada l'havia vist en algun lloc i recordava bones crítiques (de Quadern de mots i Viu i llegeix), i tot i que no em venia gaire de gust una lectura de temps passats, haig de dir que m'ha agradat molt. La protagonista, la senyora Ross, mare d'en Francis, porta el pes de la novel·la, i en alguns dels capítols ella és la narradora. 
   La descripció de la societat en què vivien els colons escocesos també m'ha agradat, com poden arribar a ser de selectius, per dir-ho d'alguna manera, amb la gent que els envolta: ningú que no sigui escocès no està al seu nivell, ni cultural ni socialment, i ni parlar-ne dels indis, tot i que estan convertits al cristianisme i batejats amb noms cristians. I també he trobat molt interessant com l'autora, Stef Penney, descriu tant la protagonista com els altres personatges, aprofondint en la seva psicologia. 
   I pel que fa als indis, com els colons els tenien sotmesos als seus desitjos enganxant-los a l'alcohol, realment penós.


    

diumenge, 19 d’agost de 2012

El verano de los juguetes muertos



    L'inspector Héctor Salgado torna d'unes "vacances" obligades a causa d'un comportament fora de les normes. Mentre espera la resolució del seu cas el seu cap li assigna, de manera extraoficial, la investigació de la mort d'un jove de bona família. Tot apunta a un suïcidi, però la mare del jove, que el va abandonar quan era petit, no creu en aquesta teoria, i presiona la policia per tal que esbrinin la veritat. 
   En un agost xafogós clàssic dels estius de Barcelona, Salgado i els seus companys treballen en aquest cas, mentre que l'error que va cometre Salgado i que va provocar la seva separació del servei li va passant factura en forma d'estranyes i amenaçants circumstàncies.
   Aquest és un llibre típic per llegir a la platja, imaginant els carrers de la Barcelona agobiant de calor de l'estiu, molt entretingut i proper, amb una trama força interessant i uns personatges acceptablement creïbles. Què més es pot demanar per 6,95 euros, en una edició de butxaca bastant resistent?

dijous, 9 d’agost de 2012

Cincuenta sombras de Grey

    Anastasia Steele és una jove i innocent estudiant de Lletres a punt d'acabar la seva carrera universitària. Per donar un cop de mà a la seva companya d'habitació, malalta, accedeix a fer per ella una entrevista per a la revista de la universitat al conegut empresari Christian Grey, enigmàtic, misteriós i molt atractiu. Anastasia quedarà fascinada per la imponent personalitat de Grey, un home de turmentada personalitat, amb un passat obscur que ha modelat el seu estrany caràcter, fortament dominant i controlador. Inicien una relació tortuosa en què ell és dominador i ella submisa, i on l'Anastasia anirà descobrint obscurs camins cada cop més foscos.
cincuenta sombras de grey-e.l. james-9788425348839
    Quan vaig començar aquest llibre no sabia de què anava, només havia llegit l'etiqueta enganxada a la coberta: "Sí, este es el libro del que todo el mundo habla". I, segons diu a la contracoberta, milions de dones americanes han quedat engaxades i fascinades per aquesta primera obra que forma part d'una trilogia. Un cop acabat, he llegit crítiques que parlen d'una novel·la fascinant i altres que parlen de brossa en paper. A mi no m'ha fet ni fred ni calor, he llegit alguna que altra novel·la eròtica molt millor que aquest totxo de 544 pàgines que m'ha semblat un producte del millor màrketing americà, que el ven com un llibre que trenca motllos. Si aquesta trilogia ha revolucionat la vida sexual de moltes dones americanes més val que s'ho facin mirar.
    Tot i això, no em penedeixo d'haver-ho llegit, és de lectura ràpida i fàcil, amb personatges un pèl artificials i prefabricats pel meu gust, però entretingut i amb final previsible. No crec que llegeixi cap dels dos que el segueixen, encara que mai se sap...
    Un petit apunt d'última hora: durant les vacances he vist moltes angleses que el llegeixen a la platja.

dilluns, 2 de juliol de 2012

No jugueu al cementiri



    Eli i els seus dos amics aprofiten les vacances d'estiu per jugar prop de casa seva, al cementiri. Tot i que la seva mare li ha recomanat que no hi jugui, ja fa temps que ho fan, i no troben cap altra diversió més interessant, els morts no fan mal perquè estan morts....o no?
   Per altra banda, Arcàngel Blasco, violoncelista de grans vaixells ha mort de manera repentina, i els seus amics es disposen a enterrar-lo, mentre intenten descobrir els secrets que amaga el seu violoncel.
   Aquest llibre són cent-seixanta-vuit pàgines que es llegeixen en un moment, amb les dues històries paral·leles que s'acaben creuant, és quasi com un conte de por per llegir una nit de trons. És la meva primera novel·la d'Olga Xirinacs, no està malament, espero llegir-ne una altra aviat.

dissabte, 23 de juny de 2012

Yo, robot



   Any 2057; la doctora Susan Calvin és especialista en psicologia robòtica, ja té setanta-cinc anys i ha dedicat la seva vida als robots. Responent a les preguntes d'un entrevistador una mica tafaner, Susan explica diversos episodis professionals. Els robots han estat creats per ajudar l'ésser humà, i tots estan sotmesos a les tres Lleis de la Robòtica, que fonamentalment els impedeixen fer mal a cap persona o que cap persona mori per manca d'ajuda.
   Des dels primers robots que no parlaven, fins als que tenen aspecte humà, la doctora Calvin els ha estudiat a tots, les seves reaccions a vegades no ben enteses, la seva actitud a vegades infantil i marcada per la seva manca de maldat. 
   Asimov imagina un futur bastant proper a la realitat tenint en compte que la novel·la està escrita l'any 1950. Tot i la seva creativitat, és curiós com en un món tan robotitzat i evolucionat com descriu, la doctora Calvin grava les converses amb els robots que estudia en un magnetòfon! Si haguès vist els actuals aparells de gravació i reproducció de so...
   Aquest llibre és un clàssic de la ciència-ficció que no havia tingut el gust d'assaborir fins ara, ja que no és el meu gènere favorit. M'han animat alguns blogaires que n'han parlat, com Llibresipunt i Quadern de mots, i Un racó per llegir amb la seva ressenya sobre la trilogia de La Fundación, que un dia o altra caurà.
   Llàstima la penosa edició que he agafat de la biblioteca, amb un munt d'errades tipogràfiques increïbles i una traducció que fa que a vegades hom perdi el fil dels diàlegs.

dissabte, 2 de juny de 2012

Rebeca

   "Anoche soñé que había vuelto a Manderley."
 
    Una jove senyoreta de companyia està passant unes "vacances" amb la seva senyora a Montecarlo. Allà coneix Maxim de Winter, un home vidu amb un vel de tristesa als ulls, més gran que ella i noble terratinent, propietari de Manderley, famosa mansió ubicada en el sud-oest d'Anglaterra. Una inoportuna grip de la senyora fa que la protagonista (de qui mai sabrem el nom) passi més estona del que seria habitual per la seva posició social amb el senyor de Winter, situació que els condueix a l'enamorament. Ràpidament es casen i, després del viatge de noces, comencen la seva convivència a Manderley, una casa enorme, preciosa, envoltada de boscos i propera a la costa, dirigida per la sinistra mistress Danvers, que fou dida de Rebeca, primera esposa de Maxim i morta en tràgiques circumstàncies. La innocent nova senyora de Winter poc a poc va entrant en la rutina de Manderley, sota l'ombra invisible de Rebeca, que crea un ambient misteriós i opresiu en la dinàmica de la convivència diària. Així mateix, mistress Danvers s'encarrega personalment que la nova senyora de Winter se senti com una estranya a casa seva, recordant-li constantment que ella no és com Rebeca, preciosa dona amb una forta personalitat, estimada i respectada per tothom.
    El títol d'aquesta novel·la porta inevitablement a pensar en la famosa pel·lícula d'Alfred Hitchcock, més coneguda potser que el llibre. Tot i haver-la vista tres o quatre cops, en trobar per casualitat el llibre de Daphne du Maurier a casa, vaig decidir llegir-lo, pensant que podria ser millor que la peli, com acostuma a pasar. I efectivament, és millor però no gaire, l'adaptació cinematogràfica és bastant fidel, almenys m'ho sembla pels records que tinc.
    La protagonista és un personatge molt ben creat per l'autora, una jove innocent i plena d'il·lusions, que no entèn què passa al seu voltant, ja que desconeix tot sobre Rebeca, a qui ella considera una rival, creient que Maxim encara està enamorat de la seva primera dona. 
    L'ambient de Manderley també està molt ben descrit, amb el seu personal de servei, les seves tradicions angleses tan típiques com l'omnipresent ritual del te, que es repeteix un cop i un altre, arribant a formar part imprescindible del relat tant com els personatges protagonistes. Tota la narració gira entorn Manderley, magnífica mansió de la qual arribes a pensar que té personalitat pròpia.