dimecres, 31 d’octubre de 2012

Las normas de la casa de la sidra


    Aquest és un altre d'aquells llibres que volten per casa i que un dia van a parar a la tauleta de nit per ser llegit quan li arriba el seu moment, moment que s'ha fet esperar a causa del seu gruix (632 pàgines) i la lletra tan petita de l'edició que tinc.

    L'hospital de St. Clouds és, a més d'una maternitat, un orfanat on les mares que no volen els seus fills els deixen esperant per a ells un futur millor del que elles els poden oferir. El doctor Larch les tracta amb tot el respecte alhora que practica, de manera clandestina, avortaments gratuïts a totes aquelles dones que li demanen. El doctor Larch té un especial afecte per en Homer Wells, un dels orfes que s'ha fet adult sense que cap de les possibilitats d'adopció de què ha gaudit hagin prosperat satisfactòriament. Li ensenya tot el que sap de medicina i espera en secret que sigui el seu succesor al cap de l'hospital. Però un dia una parella benestant que ha anat a avortar a l'hospital ofereix acull a casa seva per a en Homer, que se'n va a viure amb ells, a la seva plantació de pomers, on aprendrà tot allò de la vida que no ha conegut fins ara. Com a rerefons, Irving planteja el dilema moral que suposa avortar o no, ajudar a les dones que ho volen fer, la seva legalitat, inclús l'objecció de conciència que pot exercir un metge.
    Las normas de la casa de la sidra, també conegut com Príncipes de Maine, reyes de Nueva Inglaterra, ha estat una grata descoberta, sobretot tenint en compte que no he vist la pel·lícula i que no tenia cap idea preconcebuda sobre aquest llibre, de lectura amena i entretinguda però alhora molt ben elaborada, tot i que a vegades, sobretot l'últim terç del llibre, pots tenir la sensació d'estar llegint un culebrón. Haig de reconéixer que tots els procediments mèdics que s'expliquen estan molt ben documentats per Irving, ja que el seu avi va ser un reconegut obstetra. 
    Per cert, no espereu trobar quines són aquestes normes ni on està la casa de la sidra fins que no s'arriba a la meitat del llibre. I he escollit una foto de la pel·lícula que m'ha semblat que il·lustra millor aquesta ressenya que la portada de l'edició que tinc, força lletja i plena d'errades tipogràfiques.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

El vestit gris


    Febo Germosino es lleva al matí del seu primer dia de jubilat sense saber ben bé què fer, en què ocupar el molt temps lliure que té per endavant. Comença per treure els tres anònims que ha rebut al llarg de la seva vida, dos molt antics i un últim on es posa en dubte la fidelitat de la seva jove esposa, l'Adele. L'Adele porta una burgesa vida de luxe, implicada en multitud d'associacions per a dones d'homes rics amb molt temps lliure, cosa que fa que no pari gaire a casa. Però fa molts anys que Febo sap el que fa la seva dona quan és fora. Tot i això, ell permet aquesta situació, l'Adele és una dona freda i calculadora, manipuladora i controladora al màxim, i ara ja és tard per en Febo, que s'ha deixat menjar terreny des del primer dia del seu matrimoni. 

    Segons Andrea Camilleri, El vestit gris és una història d'amor i mort en l'àmbit d'una parella. De fet, fa reflexionar sobre la vida matrimonial, on cada parella és un món i les aparences poden portar a engany.
    Una novel·leta ben curta, només 163 pàgines que es llegeixen en una tarda plujosa, entretinguda i sense pretensions, amb un toc d'humor ben subtil: "El cafè es mereixia que l'escopís immediatament a la cara de qui l'havia preparat". La traducció és de Pau Vidal, que ha traduït aquest i molts altres llibres d'Andrea Camilleri, i en veritat que ho fa molt bé. 
    He conegut aquest llibre gràcies al bloc de Quaderns de mots.