diumenge, 14 de desembre de 2014

Dies de frontera

    Seguir els blocs de gent que llegeix permet conèixer llibres que potser no llegiria, per desconeixement, per manca d'accessibilitat o per qualsevol altre motiu. Això permet també que els blocaires lectors acabem fent llistes interminables de llibres que voldríem llegir i que s'afegeixen a la nostra pròpia llista de lectura.
    Un dels blocs que segueixo és el d'en Xexu (llibresipunt.blogspot.com), i tot i que no coincidim gaire en gustos a vegades llegeix llibres que són molt del "meu estil", com ha succeït en aquest cas. A més, en l'última visita a la biblioteca, vés per on, estava disponible.
    En Pau i la Teresa són una parella que volta els quaranta i Dies de frontera és la narració de les seves vides, infantesa, adolescència, vida adulta, fins que un dia es troben i comença la seva història en comú, una història que no té res d'especial, que podria ser la de qualsevol parella d'amics, coneguts o veïns, de tan senzilla i quotidiana que és. La narració també ho és, amb un subtil sentit de l'humor i tocs d'actualitat, tot en el peculiar entorn de La Jonquera i els pobles fronterers.
    Aquí hi ha una entrevista amb l'autor: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Vicenc-Pages-Dies-de-frontera/video/5019731/

diumenge, 30 de novembre de 2014

Los amantes de Hiroshima

    En una casa abandonada prop de l'aeroport apareixen dos cadàvers abraçats, envoltats amb unes estranyes pintures i amb un feix de diners. Fa anys que hi són, ningú no els havia trobat fins ara. La policia pensa que poden ser una parella jove desapareguda fa set anys. 
    L'inspector Héctor Salgado s'encarregarà de la investigació, acompanyat dels agents Leire Castro i el jove Roger Fort. Mentrestant, la desaparició de l'exdona d'Héctor continua ben present, la investigació no s'atura, tot això en una Barcelona primaveral i més optimista que en les anteriors entregues.
    Per fi arriba la resolució de la desaparició de Ruth! M'ho he passat molt bé llegint les tres novel·les de l'inspector Salgado, tot i que després de la segona m'havia indignat una mica no saber encara que passaria amb aquest cas, he hagut d'esperar més d'un any fins el final. Per això recomano a qui les vulgui llegir que comenci per la primera si vol entrendre les següents, i que ja pot començar quan vulgui per poder llegir les tres seguides: El verano de los juguetes muertos, Los buenos suicidas i Los amantes de Hiroshima, una trilogia d'allò més entretinguda pels amants de la novel·la negra.
    I si algú vol llegir el primer capítol de qualsevol dels tres llibres ho pot trobar en la web de l'autor: http://tonihill.es/sitio_oficial/

diumenge, 16 de novembre de 2014

Si tu em dius vine ho deixo tot, però digue'm vine

    En Dani acaba de ser abandonat per la seva dona i no sap com enfrontar-se a aquest fet. La seva vida no ha estat gens fàcil, començant pel fet que és nan, com els seus pares. A més, la seva feina és ben peculiar, es dedica a cercar nens desapareguts.
    Algunes persones que han passat  per la seva vida l'han marcat profundament, fins al punt que contínuament rememora els fets i les paraules que van acompanyar la relació amb aquestes persones. 
    En el mateix dia en què és abandonat per la seva dona inicia la recerca d'un nen desaparegut a l'ílla de Capri, que també forma part del seu passat.
    Tot i que la trama promet se m'ha fet excessivament curt i a vegades superficial en el tractament d'algun personatge. De fet m'ha semblat un llibre per a adolescents, que conté alguna frase d'allò que m'ha semblat autoajuda. He llegit algunes crítiques que el valoren fantàsticament i ha sigut un èxit de vendes, això vol dir alguna cosa, és possible que no m'hagi arribat al fons del cor.


dilluns, 27 d’octubre de 2014

El ninot de neu

    Fa molt temps que volia llegir alguna cosa de Jo Nesbo, tant que me l'havien recomanat i no sé ben bé què dir. No sóc gaire fan de la novel·la negra nòrdica, he llegit alguna cosa d'Assa Larsson, Camilla Lackberg, Analdur Indridasson, i no m'han desagradat però no puc dir que m'hagin impressionat. Potser és perquè no acabo d'entendre la societat escandinava, sempre són les dones les víctimes, els assassin són cruels i l'alcoholisme masculí és omnipresent.
    Tot i això, vaig picant d'aquí i allà i a la biblioteca vaig trobar aquesta novel·la, que no és la primera de la sèrie del policia Harry Hole però m'hi vaig llançar de cap, vistes les bones crítiques.
    M'he trobat un llibre difícil de seguir pels noms dels personatges, que en són uns quants, uns diàlegs que a vegades he hagut de llegir dos cops per saber de què parlaven i, com no, dones assassinades per cruels botxins i un protagonista alcohòlic mig rehabilitat.
    Amb això no vull dir que no sigui una bona novel·la negra, vist l'èxit que ha tingut des de la primera entrega, però no sé si és el gènere nòrdic, l'autor o jo mateixa poc receptiva, que no he sabut veure-li l'encant que segurament en té.

dilluns, 22 de setembre de 2014

L'exclusiva!

    Tamara Sim és una jove periodista no gaire espavilada que treballa escrivint articles per a tabloides i revistes sensacionalistes. Un dia reb l'encàrrec de preparar un article sobre Honor Tait, periodista retirada i degana de la seva professió, amb un premi Pulitzer inclós i una trajectòria professional immaculada. L'Honor, ara ja molt gran, reb amb reticències la jove Tamara i immeditatament l'abisme generacional i personal entre ambdues dones genera una entrevista surrealista, on cap de les dues és capaç d'entendre l'altra.
    Aquesta novel·la és la primera d'Annalena McAfee, que és la dona d'Ian McEwan: se li veu la influència familiar. L'exclusiva és més que la història de dues periodistes completament diferents, és una àcida crítica al món editorial londinenc, farcit de gent molt poc professional, sense cultura ni escrúpols, alcohòlics i drogoaddictes alguns d'ells. És també la història de dues persones, dues periodistes amb una realitat personal molt diferent, dos móns completament oposats tot i compartir professió, i per a cap d'elles la vida és gens fàcil.
    Tot i que al començament em va costar una mica enganxar-me, i fins i tot vaig estar a punt de deixar-la, agraeixo profundament no haver-ho fet, ja que la segona meitat se m'ha fet molt més grata que la primera, i m'ha permés conéixer i entendre el context en què es desenvolupa la narració.

divendres, 5 de setembre de 2014

Estiu de relectures

    Seguint amb el que vaig començar al juliol, la poca motivació per lectures noves que m'ha envaït aquest estiu m'ha portat a escollir llibres que havia llegit, com a mínim, fa més de deu anys. Això té un perill, que és que la visió que n'obtingui sigui completament diferent, i fins i tot pot arribar a ser decebedora. Tot i això, no me n'he penedit gens.

    El club Dumas és un llibre de llibres, Lucas Corso és un mercenari a la recerca de llibres especials, versions originals, edicions antigues i que sense voler es veu implicat en uns assassinats per culpa d'un misteriós llibre sobre el dimoni. Hi ha una pel·lícula de fa anys, La novena puerta, que no he vist, protagonitzada per Johnny Deep. És una novel·la entretinguda però té el defecte o virtut dels llibres de Pérez-Reverte: massa tècnica, tant que el lector convencional es perd i fins i tot pot arribar a avorrir-se.

    La niebla y la doncella és la tercera entrega de les aventures de la parella de guàrdies civils Bevilacqua i Chamorro, que han d'anar a La Gomera a investigar la mort fa dos anys d'un jove d'origen alemany. No puc dir res negatiu, però és que aquesta sèrie m'agrada molt i no és el primer cop que en rellegeixo un.


    
I per últim, a casa feia temps que guardava una edició barata, d'aquelles que són la primera entrega d'una col·lecció, de Diez negritos, que vaig llegir quan era una adolescent apassionada de les novel·les d'Agatha Christie. És una lectura tan fàcil, tan lleugera i que a la vegada enganxa tant que potser repetiré amb alguna altra més.

    

dimarts, 29 de juliol de 2014

Son de mar

   Després de fer voltes per les biblioteques que tinc més a l'abast i trobar que tot el que buscava estava agafat, vaig decidir, ja que de moment no m'hi caben més llibres, que podia fer relectura d'allò que vaig llegir fa molts anys, tants que ja ni recordo de què anava. 
    Vaig escollir entre d'altres Son de mar, ja que el vaig trobar adequat per l'època estival, encara que sigui només pel títol. I crec que vaig encertar-la.
    Un calurós dia d'agost, amb les platges del Mediterrani a vessar, apareixen en dues platges d'un mateix poblet, Circea, dos cadàvers, un home i una dona, ell vestit d'esmòquin i ella amb un elegant vestit de Chanel. Ràpidament són identificats els cadàvers com Ulises, un professor de literatura clàssica desaparegut fa anys, i Martina, la seva vídua. Ulises i Martina van viure una apassionada història d'amor jove, es van casar i van tenir un fill, fins que un dia ell va sortir a pescar la primera tonyina de la temporada per portar-li a Martina i no va tornar mai més. 
    Com és possible que ara, deu anys després, aparegui el cos d'Ulises? Com és que també ha aparegut morta Martina, que va refer la seva vida al costat d'un ric constructor? Només cal seure tranquil·lament al costat del mar i llegir aquesta novel·la de tres-centes pàgines en edició de butxaca per resoldre aquest enigma, carregat d'amor, passió i color mediterrani.
    A més existeix una pel·lícula que no he vist, dirigida per Bigas Luna, no podia ser cap altre director qui la portés a la pantalla.

diumenge, 20 de juliol de 2014

Los cuerpos extraños

    Fa anys que sóc addicta a la sèrie de Lorenzo Silva sobre la parella de guàrdies civils Bevilacqua i Chamorro, ben bé des que es va publicar El alquimista impaciente. És per això que només sortir aquesta última entrega he corregut quasi literalment a la llibreria per fer-me amb un exemplar que he llegit en temps rècord tenint en compte el baix ritme lector que porto últimament.
    Un diumenge d'hivern apareix en una platja el cadàver de l'alcaldessa d'un turístic poble del País Valencià. El brigada Bevilacqua i la sergent Chamorro són els encarregats d'intentar resoldre aquest assassinat, que es sospita que pot estar relacionat amb una trama de corrupció política i urbanística.
La investigació del crim corre paral·lela, com en les anteriors novel·les, a l'evolució personal dels protagonistes, que estan en una edat crítica, ell volta els cinquanta i ella els quaranta.
    Se m'ha fet curt, com sempre em passa amb aquesta sèrie. Entretingut i fàcil de llegir, amb uns guàrdies civils atípics fora de qualsevol estereotip conegut, és una lectura molt apropiada per a l'estiu. Un cop més sóc completament subjectiva, tinc debilitat pel protagonista...

dilluns, 30 de juny de 2014

Al vertigen

    Els Tammarians és una zona muntanyosa dels Pirineus on l'alçada dels pics arriba als 4000 metres. Al refugi Quesler arriba, com una aparició, una dona extenuada i coberta de neu. És la Irena, una coneguda professional de l'escalada, enigmàtica i misteriosa, que es troba al límit de les seves forces. Dins el refugi l'acullen, descansa, es recupera físicament i decideix quedar-se amb els treballadors del refugi per fer de guia dels turistes que pugen per conéixer l'espectacular paisatge.
   Al vertigen és una novel·la no tant d'aventura com d'entusiasme per l'escalada i d'amor fins al límit, els protagonistes viuen amb passió l'esport al qual dediquen la seva vida i també les seves relacions amoroses.
   Núria Perpinyà és una gran dominadora de la llengua, amb uns registres increïbles i que expressen de manera brillant les situacions i sentiments dels personatges. Aquesta novel·la està molt ben estructurada, molt ben treballada i documentada, amb fets i personatges reals inclosos. Fins i tot a les pàgines interiors hi ha un mapa dels imaginaris Tammarians. Però possiblement (o segur) no he escollit el millor moment per gaudir-la, m'ha costat Déu i ajuda acabar-la i en alguns moments m'he trobat fora de la narració. Tot i això no puc deixar de recomanar-la, de tan ben escrita que està.

dissabte, 17 de maig de 2014

Las tres bodas de Manolita

    Fa uns minuts que he acabat de llegir la tercera entrega dels "Episodios de una guerra interminable" i ja estic esperant que surti el següent. Era el meu regal de Sant  Jordi i me l'he llegit en un temps rècord tenint en compte el poc temps que li dedico a la lectura últimament i el considerable número de pàgines que conté, 760.
    Manolita és una joveneta adolescent que viu en el Madrid de la guerra civil i la posguerra; ella sempre ha estat una noia senzilla, simple i sense grans ambicions. El germà gran de Manolita, Antonio el Guapo, milita en el bàndol republicà i en acabar la guerra s'amaga de la persecució franquista en un pis, mentre que el seu pare i seva la madrastra acaben a la presó. Manolita s'ha de fer càrrec dels quatre germans més petits en un Madrid trist, assolat i mort de fam, i mentre lluita per sobreviure comença a visitar un conegut a instàncies del seu germà amagat a la presó de Porlier, on esperen multitud de presos republicans un judici que probablement els condemni a mort. Les penúries de Manolita són constants i asfixiants, tot i això ella tira endavant com pot mentre és ben conscient que el pitjor no és passar gana:
"Porque existen hambres mucho peores que no tener nada que comer, intemperies mucho más crueles que carecer de un techo bajo el que cobijarse, pobrezas más asfixiantes que la vida en una casa sin puertas, sin baldosas y sin lámparas".
    Un cop més, Almudena Grandes fa una narració magistral de la posguerra a Espanya, en un relat que combina fets i personatges reals amb altres de ficció, quasi es pot dir que és una lliçó d'història contemporània per la quantitat de realitat que conté i que ella mateixa explica al final de la novel·la.
    Las tres bodas de Manolita és un llibre impressionant, com els dos episodis anteriors. Val a dir que són independents entre si però contenen elements comuns com algun personatge dels llibres anteriors que de tant en tant es cola dins aquesta magnífica narració.
    Sóc una fan incondicional d'Almudena Grandes, tot i que no he llegit tots els seus llibres (crec que em falten els dos primers), només li puc retreure a Las tres bodas de Manolita els salts temporals de la primera meitat del lllibre que m'han fet perdre el fil de tant en tant i la dificultat per seguir el maremàgnum de personatges que apareixen contínuament; una mica tard vaig descobrir que al final del llibre hi ha una llista d'ells i dels seus parentescs i relacions.

dissabte, 26 d’abril de 2014

Una mujer difícil

    Feia molt temps que volia llegir aquest llibre, des que vaig llegir Las normas de la casa de la sidra, però últimament m'ho penso molt abans de començar un llibre de més de 400 pàgines. Fins que em van fer un regal solidari, és d'una botiga de llibres de segona mà que inverteix els beneficis en projectes socials.
    I no he quedat gens decebuda, John Irving és un autor mundialment reconegut, tot i que això no és cap garantia per a què un llibre agradi. En tot cas, Una mujer difícil ha estat una lectura plaent, malgrat el fil argumental, amb una història d'allò més trista: Ted i Marion han perdut els seus dos fills adolescents en un tràgic accident de cotxe. Ted ho va superant mica en mica gràcies a les moltes infidelitats que va buscant amb mares joves que se li acosten continuament, ja que és escriptor i dibuixant de llibres infantils (que, per cert, són una mica especials, tot s'ha de dir, més aviat semblen històries de terror per a nens). Marion va deixant passar els dies enfonsada en la seva pena i revivint el passat amb les fotos dels seus fills penjades per tota la casa, mentre li explica a la seva filla de quatre anys Ruth, nascuda després de la mort dels dos germans, la història i el perquè de cadascuna de les fotos.
    Tot i que no ho pugui semblar a primera vista, la novel·la destil·la un sentit del humor molt especial, i algunes situacions resulten veritablement còmiques, sobretot les associades a les aventures d'en Ted, un personatge d'allò més especial, que contracta com a ajudant durant un estiu un jove estudiant de setze anys que acaba enamorant-se (i no només platònicament) de Marion; de fet, la relació entre Marion i el jove Eddie O'Hara és provocada i tolerada expressament per en Ted...
    Una de les coses que més m'ha agradat d'aquest llibre és que no hi ha un únic protagonista, sinó que l'autor aprofondeix en la personalitat de Marion, Ted, Ruth i Eddie O'Hare de la mateixa manera, sense que cap d'ells sigui el principal, cosa que no passa en la majoria de novel·les que he llegit fins ara.

dimecres, 19 de març de 2014

El bolígraf de tinta verda

el boligraf de tinta verda-eloy moreno-9788499305417    Una targeta regal amb saldo que sobra: quin llibre agafo? Només m'arriba per un de butxaca i ara hi ha novetats d'aquest format a la llibreria. Així és com ha anat a parar a les meves mans aquesta novel·la de la qual desconeixia l'existència. Per què vaig agafar aquesta i no cap altra? Llegint la contraportada, parla de l'autor, Eloy Moreno, que va escriure la seva novel·la i en lloc de portar-la a editorials ell mateix va anar per les llibreries promocionant-la, fins que una editorial es va interessar per la història.

    I de què va? Doncs de la vida grisa, monòtona, rutinària i asfixiant d'un home d'uns quaranta anys, que en primera persona explica la seva trista existència, d'hores de més a la feina, d'obligacions domèstiques i de l'absència de temps per gaudir de la vida i de les persones que estima. Aquesta situació se li escapa de les mans i la seva angoixa per la manca de control de la seva vida el porta a situacions d'autèntica paranoia que agafa forma en la figura d'un bolígraf de tinta verda, comprat expressament per descobrir el company de feina que té per costum prendre-li els bolígrafs de la seva taula de treball.

   El bolígraf de tinta verda és una novel·la quotidiana, tendre i realista, que vol expressar de manera senzilla les angoixes que oprimeixen les persones de mitjana edat, amb moltes obligacions i poc temps per viure, que volen escapar, no saben com fer-ho i en la seva fugida endavant poden fer mal sense voler a les persones que més estimen.


dilluns, 10 de març de 2014

Pasaje de las sombras

    El cadàver d'un avi apareix en el seu llit, aparentment mort per causes naturals. L'autòpsia determina que va morir asfixiat. Qui vol matar un senyor molt gran, sense família, que viu sol, sense motiu aparent? En aquest punt comença la seva investigació Konrad, policia jubilat que vol donar un cop de mà a la seva companya Marta, colapsada de feina.
   Regirant la casa del mort, Konrad troba uns retalls de diari de l'assassinat d'una jove comès a Reikiavik l'any 1944, en plena Segona Guerra Mundial, en una Islàndia ocupada per les tropes americanes que confraternitzaven amb les noies joves de la capital, el que els illencs anomenaven La situació.
    La investigació d'en Konrad s'alterna amb episodis del passat, on dos joves policies intentaven esbrinar qui va acabar amb la vida de la jove Rósamunda, deixant el seu cos al Teatre Nacional de Reikiavik.
Teatre Nacional de Reikiavik
    No n'he llegit gaire, de novel·la negra nòrdica, més que res perquè tot allò que he llegit fins ara m'ha resultat només entretingut i una mica difícil d'entendre, per la pròpia realitat dels països nòrdics, tan diferent a la nostra. Aquesta novel·la té una trama interessant, amb alternància d'episodis del present i del passat, on la investigació es desenvolupa només per la perícia de qui investiga, sense mitjans tècnics ni científics. Això la fa una mica diferent del que m'he trobat fins ara, tot i que sembla que la violència vers la dona és un tema recurrent en els autors d'aquelles latituds.


dissabte, 15 de febrer de 2014

L'altra

    L'Anna és una física reciclada a dissenyadora que conviu amb el Manel des de fa una pila d'anys. Es troba en un punt d'inflexió en la seva vida personal, el Manel acaba de pedre la feina i s'estan plantejant ser pares.  L'Anna no està en el seu millor moment, la relació amb el Nel és difícil, sent que el necessita i a la vegada el voldria lluny, i l'aparició d'en Teo, un jove sord, encara fa que tot plegat sigui més difícil.
    És un fet conegut i reconegut per molts lectors i lectores que després de llegir un llibre que t'ha tocat la fibra sensible has de passar un petit temps de "dol" fins que es comença un altre llibre. Així és com m'he sentit després d'acabar L'altra. Trasbalsada m'ha deixat la vida de l'Anna, la Nona, una dona com qualsevol amiga o coneguda nostra, molt propera, molt actual, tendre i punyent, amb un passat colpidor que la fa introvertida i poc comunicativa. 
    Tot i que m'ha agradat molt, a estones m'ha costat seguir el fil dels pensaments i les situacions que viu l'Anna, però no és culpa de la narració sinó meva, per llegir amb poca concentració. Així que recomano seure tranquil·lament i sense distraccions per gaudir d'aquesta magnífica novel·la.
    

dissabte, 8 de febrer de 2014

Concurs MugsAndBooks, de Serindipia

    






Té rao Serindipia (http://serendipia-monica.blogspot.com/) quan diu que moltes dones que llegim som aficionades a les tasses (o mugs). Així que un dia va decidir fer un concurs i jo decideixo participar amb un dels llibres que més m'ha agradat dels que he llegit últimament i una de les meves tasses favorites, un regal que diu molt i que trobo que fa un bon maridatge amb aquest llibre: quan el nostre petit món s'enfonsa s'agraieix que vingui algú i et doni ànims per tirar endavant.

dilluns, 27 de gener de 2014

El francotirador paciente

    Alejandra (Lex) és una especialista en art urbà que reb l'encàrrec per part d'una editorial de preparar un llibre sobre Sniper, un grafiter llegendari, d'identitat desconeguda, que des de fa anys va deixant la seva empremta en zones emblemàtiques de Madrid i Lisboa, la marca de la visió d'un franctirador. Sniper és un personatge misteriós, rebel i esmunyedís, pocs el coneixen però ningú desvetllarà la seva identitat. Admirat per molts, té un gran poder de convocatòria, tot organitzant jornades nocturnes d'expressió grafitera per llocs a vegades perillosos i de tan difícil accés que fins i tot s'han produit víctimes mortals.
    Si es legal, no es grafiti; aquest és un dels principis de la filosofia personal d'Sniper. Lex s'endinsarà en profunditat en el món dels grafiters per tal de localitzar Sniper i fer-li una sucosa proposta.
    Pérez-Reverte té un estil molt personal que ha d'agradar, un gran escriptor sens dubte però que en aquest cas, amb diàlegs curts que diuen i no diuen al mateix temps, m'ha deixat fora de joc més d'un cop, he tingut la sensació final que no he acabat d'entendre el fons d'aquesta novel·la. Tot i això, l'he trobat interessant pel fet de tractar un món desconegut i marginal com el dels grafiters.

dimarts, 14 de gener de 2014

Legado en los huesos

    Segona entrega de la trilogia del Baztán, en la qual la inspectora Amaia Salazar torna a la feina coincidint amb el suïcidi de l'assassí de la jove Johana tot just quan anava a ser jutjat. Tot i que el cas ja estava resolt per la confessió de l'acusat, Amaia es veu implicada de nou, ja que l'assassí ha deixat un missatge dirigit expressament a ella amb la paraula Tarttalo, nom d'un personatge de la mitologia navarresa, un ésser fort, amb un únic ull i que devora les seves víctimes, deixant els ossos prop del seu cau per atemorir tot aquell que gossi apropar-se als seus dominis.
    

    Un cop més, Amaia s'haurà d'enfrontar al seu passat, als fantasmes nocturns que no la deixen descansar, a les seves pors que poc a poc va deixant enrere, fins i tot haurà de remuntar-se al passat de la seva família per resoldre el misteri del Tarttalo.

    Si la primera entrega de la trilogia em va agradar, més la segona, on l'autora torna a descriure amb maestria l'ambient inquietant, angoixant i a vegades depriment de la vall del Baztán: l'acció es desenvolupa un altre cop a l'hivern, amb fred, poques hores de llum i molta pluja. Això no vol dir que sigui una novel·la negra magistral, algun personatge trontolla una mica, com James, el marit d'Amaia, una mica fluix i inversemblant pel meu gust.