diumenge, 18 de febrer de 2018

Herències col·laterals

   L'advocat Ernest Claramunt és un home d'èxit en el món dels negocis. I ara ha tingut una idea genial per millorar encara més el benestar de la seva família: ha firmat un contracte amb la senyora Francesca Puigmajor en què es compromet a pagar-li una pensió vitalicía a canvi de quedar-se amb el seu magnífic pis a l'Eixample quan ella mori. Però el que sembla un negoci rodó amb els anys s'acaba convertint en un llast quan l'Ernest mor i la vella senyora Puigmajor ja ha arribat als cent-cinc anys amb el cap ben clar i una vitalitat sorprenent. La família Claramunt es veu incapaç de mantenir el pacte: la vídua Vicky no ha treballat mai i no surt del seu món de del·liris de grandesa; el fill gran Artur és un gandul que l'únic que ha fet malbaratar l'herència del pare; i la filla petita Gisela, la més eixerida, fa molts anys que va marxar a l'estranger i es va apartar de la família.
   L'angoixa dels Claramunt és màxima, si no poden pagar a la vella Francesca perdran els drets sobre un pis pel qual fa molts anys que estan pagant, fins i tot poden perdre el seu propi pis, ja que tant la Vicky com l'Artur són incapaços de trobar una solució per obtenir els diners que necessiten; i clar, l'Artur no ha pensat en buscar feina ara, de fet no ha treballat mai...
   Quina novel·la i quins personatges, cadascun d'ells dona per molt més del que Llort escriu en un llibre que podria haver estar perfectament més llarg però que ha sabut donar en la seva justa mesura per deixar al lector amb el regust d'haver llegit molt en poc temps. La Francesca és per sucar-hi pa, una dona aparentment fràgil però amb un passat i una força increïble. La Vicky és la típica senyora de família burgesa rància que només pensa en la imatge i no valora l'esforç que valen les coses, és així com a malcriat a l'Artur, a qui justifica sempre la seva vagància.
   M'ho he passat d'allò més bé llegint Herències col·laterals, m'ha agradat més encara que Si quan et donen per mort un dia tornes, Llort ja està a la llista dels meus escriptors favorits.

dissabte, 10 de febrer de 2018

Jardí a l'obaga


    L'Aniol és un home ja gran que ha fet de masover de la família Torralba durant molts anys en el poble osonenc de la Carena. Les relacions entre la família de l'Aniol i els amos no sempre han estat fàcils: la Mireia, senyora de can Torralba, de joveneta va estar a punt de festejar amb l'Aniol, però es va casar amb l'Emili Torralba, va renegar dels seus origens pagesos i es va convertir en tota una dama de la burgesia barcelonina que només trepitjava la Carena per estiuejar, mantenint sempre les distàncies amb la resta de la població.
   Però de tot això ja fa molts anys, i l'Aniol va recordant poc a poc la seva pròpia història i la dels Torralba, en un relat en primera persona d'un ancià senzill i tendre, que commou precisament per la senzillesa amb què ha viscut i ha mantingut relacions amb els amos, unes relacions no sempre fàcils i que també amaguen secrets inconfesables.
    Fa molt temps que vaig llegir Tren a Puigcerdà, em va agradar i vaig pensar que havia de llegir més coses de la Blanca Busquets. He trigat bastant a trobar-li un espai però ha valgut la pena, m'ha agradat molt la manera com l'autora va desgranant poc a poc la història de la família Torralba, i l'Aniol m'ha resultat un personatge increïblement proper per la seva senzillesa, tan ben escrit està que a vegades m'ha semblat estar al seu costat i escoltar-ho de veritat.




divendres, 2 de febrer de 2018

Los dos hoteles Francfort

    A l'estiu de 1940, Lisboa es troba plena de tota mena de refugiats que fugen dels nazis, sobretot nordamericans residents a Europa que han travessat el continent i que esperen un vaixell que els porti als Estats Units. És allà on arriben Pete, venedor de cotxes, i la seva neuròtica esposa Julia, matrimoni de mitjana edat que han fugit de Paris, on vivien des de feia quinze anys. Allotjats en l'hotel Francfort, de manera casual fan amistat amb una altra parella de la mateixa edat aproximadament, Edward i Iris, rics, bohemis i escriptors ocasionals, que es troben en la mateixa situació que ells i que estan allotjats en un altre hotel que també es diu Francfort a Lisboa mateix. En el decurs dels dies d'espera mentre arriba el vaixell que els retorni al seu país d'origen, la relació entre les dues parelles ràpidament es fa molt estreta i intensa, i això fa que vagin sortint les tensions i els greus problemes que cadascun dels matrimonis amaga.
   El contexte històric que descriu Los dos hoteles Francfort m'era completament desconegut, Portugal es va mantenir neutral durant la Segona Guerra Mundial,  això va fer que des de Lisboa partissin vaixells de refugiats, però únicament portaven ciutadans dels Estats Units, la resta de refugiats quedaven exclosos després d'un dur recorregut travessant l'Espanya de la postguerra civil. Julia i Pete són afortunats, han fet aquest recorregut en el seu propi cotxe i tenen un bon allotjament, tot i les contínues queixes de Julia; com diu Pete: "estábamos demasiado preocupados por lo que estábamos perdiendo como para preocuparnos de quienes estaban perdiendo más", tot referint-se als jueus que havien fugit només amb una maleta. 
   Aquesta novel·la ha estat un altre descobriment dels prestatges de la biblioteca, barreja circumstàncies històriques amb l'estudi de la psicologia dels quatre protagonistes, els seus secrets, el passat que els ha marcat, el futur incert, la sexualitat, la gelosia, la passió, les mentides. 

dissabte, 27 de gener de 2018

Dits enganxosos

    Han passat les olimpíades, és l'any 1993 i Barcelona ara és una ciutat cosmopolita i moderna, fins i tot els negocis del crim organitzat han canviat: l'heroïna va quedant arraconada en el mercat dels estupefaents i ara és la cocaïna la substància de moda i que està guanyant terreny en el tràfic de drogues. Durant l'estiu d'aquest any, el jove Pere Palau, que acaba de llicenciar-se en periodisme i vol triomfar en la seva professió, es trasllada des de la seva Seu d'Urgell natal a una Barcelona xafogosa i poc acollidora a la recerca d'oportunitats laborals. Mentrestant en el municipi de Vilassís, típica vila d'estiueig de la burgesia barcelonina, es produeix un paorós incendi forestal, aparentment un més dels molts que assolen el nostre territori a l'estiu, fins que dins del bosc cremat troben una jove parella calcinada dins d'un cotxe. Aquest fet, que tot sembla indicar que intenta amagar un crim, és el que en Pere voldrà investigar per fer-se un nom dins la seva professió.
    Dits enganxosos és la primera novel·la que he llegit de Rafael Valbona, i la impressió ha estat bona, es llegeix en una estona, plena d'acció i amb un regitzell de personatges corruptes que malauradament continuen sent d'actualitat. El fet que tot passi molt ràpid fa que no s'aprofondeixi gaire en els personatges, alguns d'ells molt o inclús massa típics com les famílies de casa bona de Barcelona o els polítics corruptes. També queda retratat el món del periodisme, que Vallbona descriu ple d'incerteses laborals i controlat pel poder econòmic; i si és periodista és que sap de què parla. Resumint, poques pàgines que podrien haver sigut més, i molta acció, potser una mica pel·liculera pel meu gust.

diumenge, 21 de gener de 2018

Quan arriba la penombra

    Des que vaig llegir Les veus del Pamano Jaume Cabré es va convertir en un dels meus autors favorits, tot i que no és fàcil de llegir. Cabré és un mestre de la llengua i de l'escriptura, a vegades em costa seguir-lo però cada llibre que llegeixo seu em deixa amb l'ànima colpida. He trigat a decidir-me per aquesta lectura perquè no sóc gaire aficionada als reculls de relats curts, però cada conte que he anat llegint m'ha deixat més trasbalsada i m'ha arribat al fons de l'ànima. 
    Quan arriba la penombra està format per tretze relats amb el nexe comú de la mort violenta, en tots ells el protagonista és una víctima o un assassí, i quan aquest últiim és el narrador justifica els seus crims de manera calculadament freda. A més, hi ha petits elements comuns a tots els relats, com un quadre, un pintor, un lloc o una cosa tan simple com un recordatori oblidat en una butxaca. De tots els relats personalment m'ha agradat un dels més curts, Poldo, del qual destacaria el sentit de l'humor (negre) amb què està escrit i el dialecte del Pallars, encisador.
    Aquest és un d'aquells llibres que considero candidat a la re-lectura, per apreciar més tots els matisos dels quals Cabré ha impregnat cada conte i que no he pogut gaudir del tot per la manera com l'he llegit, a estones perdudes i amb interrupcions contínues.

diumenge, 14 de gener de 2018

No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas

Resultado de imagen de no culpes al karma de lo que te pasa por gilipolla libro  La Sara ha acabat la carrera de Química i està preparant-se per ser professora; però no és aquest el futur que li agrada, per la qual cosa decideix llençar-se a la piscina i dedicar-se a les plomes de la forma més creativa possible, dissenyant barrets, vestits i tota mena de complements amb les plomes com a denominador comú, tal i com feia la seva àvia. És per això que es trasllada a viure al local on tenia la botiga i taller l'àvia i que ara pertany al seu pare. Mentrestant, el seu nòvio marxa a París a la recerca d'oportunitats professionals dins la seva carrera d'arquitecte. Els pares i la germana de la Sara es dediquen a complicar-li la vida, i ella ho va patint perquè no és capaç d'assumir amb seny i maduresa els entrebancs que li van posant uns i d'altres per tirar endavant el seu dia a dia.
   Tenir temps per anar a la biblioteca a triar i remenar a vegades es converteix en un luxe, per això, entre dies de festa i grip vaig arreplegar amb tot el que m'hi cabia a la bossa. Algunes de les lectures han estat un encert i d'altres me les podria haver estalviat, com és el cas d'aquest llibre, que de forma increïble ha arribat a la trenta-tresena edició com a mínim, que és la que ha anat a parar a les meves mans. Un cop vaig decidir que no llegia més (pàgina 200 aproximadament d'un total de 349) vaig començar a buscar crítiques, la majoria d'elles el qualifiquen d'estil Chic-lit, que no tinc ni idea què vol dir; d'altres parlen de situacions còmiques i divertides, però que a mi no m'han fet gaire gràcia. El perquè ha sigut un èxit de vendes és un misteri per mi, potser l'hauria trobat més interessant si l'hagués llegit en l'adolescència, on suposo que es deu trobar el gruix de lectores d'aquesta novel·la, una mena de Diari de Bridget Jones a la madrilenya.

diumenge, 7 de gener de 2018

Si quan et donen per mort un dia tornes


    Fa catorze anys sent un adolescent l'Agustí va marxar de casa després d'una discussió familiar i mai més la família ha tornat a saber d'ell, tots els intents que han fet per saber on para no han servit per res. Fins que un bon dia piquen a la porta del domicili familiar i allà hi és l'Agustí, a qui la Maria Antònia, la mare, en un primer moment no reconeix. Es produeix una situació impactant en els pares, que ja feia temps que pensaven que li podia haver passat el pitjor i que havia mort. Després dels primers moments d'incredulitat, la situació es tensa una mica quan l'Agustí demana a la família que no li preguntin per res del que ha passat en aquests anys.
    Ja feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa de Llort, tan bones són les crítiques que n'he llegit, i puc dir que no m'ha decebut gens ni mica, més aviat al contrari, en aquest cas m'ha agradat tant el contingut de la novel·la com el títol, d'allò més encertat per descriure en quatre paraules de què va el llibre. De ben segur que no serà l'únic Llort que llegeixi.