dimarts, 24 de gener del 2012

El prisionero del cielo

    Tercera novel·la de la famosa sèrie creada per Carlos Ruiz Zafón, tot just acabada de publicar. Continua la història del Daniel Sempere i el seu company i amic Fermín, en un llibre, segons la contraportada "rebosante de intriga y emoción", i que m'ha deixat la sensació d'haver vist un capítol d'alguna de les telenovel·les que fan per la tele al migdia. En la Barcelona de 1957 tots dos porten una existència relativament tranquil·la quan apareix un misteriós personatge per la llibreria i que, amb el secret que porta, fa trontollar l'estabilitat emocional del Daniel i la felicitat del Fermin. Uns quants capítols tornen enrere en el temps, tot just acabada la guerra, amb el Fermin empresonat en el castell de Montjuïc, intentant sobreviure en unes condicions extremes.
    Més curt que La sombra del viento i El juego del ángel, quan l'he acabat m'han vingut ganes de tornar a llegir La sombra... per esbrinar exactament què va fer que m'agradés tant en el seu moment, fa deu anys, com per llegir la segona i tercera part. D' El juego del ángel només recordo que no em va agradar gaire, és dels llibres que menys he valorat en el rànquing del QL.
    No sé si Zafón és o no un gran escriptor, però és ben cert que ha venut un munt de llibres i que les seves novel·les juvenils les fan llegir als instituts. Però no em puc estar de dir que El prisionero del cielo és més aviat fluixet, quasi les fotos valen més que el contingut, tot i que la foto de la portada és una manipulació d'un original de Català-Roca (http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/sombra-del-photoshop-1189289 ). Tot i això, m'agraden molt les referències d'una Barcelona que ja no és la que jo vaig conéixer quan hi vivia, fa més de vint-i-cinc anys. 

dissabte, 14 de gener del 2012

Quan la nit mata el dia

    Any 1958: Carlos Iríbar és un inspector de la Brigada d'Investigació Criminal destinat a Figueres, i amb el seu company Lopera de la Brigada Político-Social, de reconegut tarannà franquista, han d'investigar la mort del delegat local de la Falange, aparegut mort en el seu llit, mig despullat i amb una creu clavada al crani. Iríbar és un policia íntegre, que lluita per esbrinar la veritat d'aquest cas, mentre que en Lopera només troba maquinacions comunistes i/o anarquistes com a causa del crim. Com a rerefons, la grisor d'una Figueres dels anys 50, on la població encara pateix la repressió franquista encapçalada pel mort, home sense escrúpols i odiat per molts. 

    La trama policiaca d'aquesta novel·la m'ha semblat bona, però m'ha decebut el final, un pèl forçat. En canvi, he trobat interessant la descripció de tot allò que l'envolta: policies, figuerencs, els carrers de la ciutat, que suposo que l'autor, Agustí Vehí, deu conéixer bé, ja que és nascut a Figueres i allà mateix treballa com a sotsinspector de la Guàrdia Urbana, a més de ser doctor en Història i professor a la UAB. Entretinguda i fàcil de llegir.

dilluns, 9 de gener del 2012

Lectures 2011

Aquest any he llegit 28 llibres, que és el promig que porto més o menys per any. Faria aquest balanç:

- M'han agradat MOLT: Vida i destí, Jo confesso, Inés y la alegría
- M'han emocionat: Solitud, L'home de la maleta, Fora de lloc.
- NO m'ha agradat: Elegía para un americano.
- No hauria d'haver llegit: Jesus m'estima
- He rigut amb: Calaveres atònites.
- He descobert: Sempre en capella, Tuya.
- He abandonat: La noche de los tiempos.

De la resta: han estat lectures entretingudes i interessants, cadascuna amb les seves particularitats.

Ressenya copiada de la publicació que vaig fer al QL.

dimarts, 3 de gener del 2012

Fora de lloc


    A finals dels anys cinquanta, la Maria i en Jaume, acabats de casar, emigren cap a Anglaterra buscant un futur millor, plens de somnis i il·lusions. Però la realitat és una altra: en Jaume, el seu marit, no és com ella es pensava, no parla anglès i li costa adaptar-se a la nova feina i el nou país. La Maria ha deixat enrere els seus estudis musicals; ella sí que parla anglès i s'adapta millor que en Jaume. La realitat s'imposa: la Maria té un fill rere un altre, en Jaume canvia de feina contínuament i és incapaç d'estalviar. L'amor que sent la Maria pel seu marit es va esvaint poc a poc, entre bolquers, biberons i factures impagades, com també les seves il·lusions. Mentrestant, en Jaume cada cop es desentén més de la casa, la feina i la família, deixant tot el treball i les resposabilitat sobre les espatlles de la Maria, que poc a poc es va enfosant.

    Trista novel·la de Marta Cardona, on es reconeixen trets autobiogràfics, com ella mateixa explica en L'hora del lector (http://www.tv3.cat/videos/2825590/Marta-Cardona), i que vol reflectir la dura vida dels emigrants en un país poc acollidor. També hi ha una forta crítica a la situació de la dona en la societat de l'època, dedicada exclusivament als fills, treballadora però no reconeguda com a empresària, i sotmesa a la voluntat de l'home.

    M'ha agradat força, tot i que m'ha deixat un regust de tristor en veure com els somnis d'una noia jove plena d'esperances se'n van en orris per culpa de diverses circumstàncies. M'ha cridat l'atenció la manera tendra com es descriu la maternitat, i la descripció dels parts en la sanitat pública anglesa.