dissabte, 23 de juny del 2012

Yo, robot



   Any 2057; la doctora Susan Calvin és especialista en psicologia robòtica, ja té setanta-cinc anys i ha dedicat la seva vida als robots. Responent a les preguntes d'un entrevistador una mica tafaner, Susan explica diversos episodis professionals. Els robots han estat creats per ajudar l'ésser humà, i tots estan sotmesos a les tres Lleis de la Robòtica, que fonamentalment els impedeixen fer mal a cap persona o que cap persona mori per manca d'ajuda.
   Des dels primers robots que no parlaven, fins als que tenen aspecte humà, la doctora Calvin els ha estudiat a tots, les seves reaccions a vegades no ben enteses, la seva actitud a vegades infantil i marcada per la seva manca de maldat. 
   Asimov imagina un futur bastant proper a la realitat tenint en compte que la novel·la està escrita l'any 1950. Tot i la seva creativitat, és curiós com en un món tan robotitzat i evolucionat com descriu, la doctora Calvin grava les converses amb els robots que estudia en un magnetòfon! Si haguès vist els actuals aparells de gravació i reproducció de so...
   Aquest llibre és un clàssic de la ciència-ficció que no havia tingut el gust d'assaborir fins ara, ja que no és el meu gènere favorit. M'han animat alguns blogaires que n'han parlat, com Llibresipunt i Quadern de mots, i Un racó per llegir amb la seva ressenya sobre la trilogia de La Fundación, que un dia o altra caurà.
   Llàstima la penosa edició que he agafat de la biblioteca, amb un munt d'errades tipogràfiques increïbles i una traducció que fa que a vegades hom perdi el fil dels diàlegs.

dissabte, 2 de juny del 2012

Rebeca

   "Anoche soñé que había vuelto a Manderley."
 
    Una jove senyoreta de companyia està passant unes "vacances" amb la seva senyora a Montecarlo. Allà coneix Maxim de Winter, un home vidu amb un vel de tristesa als ulls, més gran que ella i noble terratinent, propietari de Manderley, famosa mansió ubicada en el sud-oest d'Anglaterra. Una inoportuna grip de la senyora fa que la protagonista (de qui mai sabrem el nom) passi més estona del que seria habitual per la seva posició social amb el senyor de Winter, situació que els condueix a l'enamorament. Ràpidament es casen i, després del viatge de noces, comencen la seva convivència a Manderley, una casa enorme, preciosa, envoltada de boscos i propera a la costa, dirigida per la sinistra mistress Danvers, que fou dida de Rebeca, primera esposa de Maxim i morta en tràgiques circumstàncies. La innocent nova senyora de Winter poc a poc va entrant en la rutina de Manderley, sota l'ombra invisible de Rebeca, que crea un ambient misteriós i opresiu en la dinàmica de la convivència diària. Així mateix, mistress Danvers s'encarrega personalment que la nova senyora de Winter se senti com una estranya a casa seva, recordant-li constantment que ella no és com Rebeca, preciosa dona amb una forta personalitat, estimada i respectada per tothom.
    El títol d'aquesta novel·la porta inevitablement a pensar en la famosa pel·lícula d'Alfred Hitchcock, més coneguda potser que el llibre. Tot i haver-la vista tres o quatre cops, en trobar per casualitat el llibre de Daphne du Maurier a casa, vaig decidir llegir-lo, pensant que podria ser millor que la peli, com acostuma a pasar. I efectivament, és millor però no gaire, l'adaptació cinematogràfica és bastant fidel, almenys m'ho sembla pels records que tinc.
    La protagonista és un personatge molt ben creat per l'autora, una jove innocent i plena d'il·lusions, que no entèn què passa al seu voltant, ja que desconeix tot sobre Rebeca, a qui ella considera una rival, creient que Maxim encara està enamorat de la seva primera dona. 
    L'ambient de Manderley també està molt ben descrit, amb el seu personal de servei, les seves tradicions angleses tan típiques com l'omnipresent ritual del te, que es repeteix un cop i un altre, arribant a formar part imprescindible del relat tant com els personatges protagonistes. Tota la narració gira entorn Manderley, magnífica mansió de la qual arribes a pensar que té personalitat pròpia.