dissabte, 29 de setembre del 2012

Los buenos suicidas


     Aquest cop ens trobem a l'inspector Héctor Salgado la nit de Reis, en una Barcelona hivernal, freda i plujosa, tan poc acollidora com la ciutat xafogosa de l'estiu, escenari de El verano de los juguetes muertos. La secretària del cap d'una important empresa de cosmètica s'ha suïcidat, llançant-se a les vies del metro. Un cas aparentment clar i sense complicacions amaga un secret que els companys de feina de la secretària coneixen i que podria explicar aquesta mort i la d'un altre company, suïcidat també mesos enrere.

    Mentrestant, l'agent Leire Castro, de baixa, investiga pel seu compte la desaparició de Ruth, l'exdona de l'inspector, fet amb què acaba El verano....
    És una bona novel·la, entretinguda i ben ambientada. No puc ser gens imparcial perquè m'agrada molt la novel·la negra, i més encara si l'acció i els personatges són del nostre país, l'he llegit en una setmana i amb ganes. Tot i això, que et deixin penjat per segona vegada amb un cas sense resoldre em sembla propi de telesèrie i crec que és abusar de la bona fe del lector. Més val que ens avisin si a la tercera novel·la ha de pasar el mateix, perquè m'ho pensaré abans de llegir-la.

dissabte, 22 de setembre del 2012

Lectures escolars II: Diari, d'Anna Frank


    Diari recull les experiències viscudes per l'adolescent Anna Frank en els dies previs i durant la seva reclusió, que va durar més de dos anys, amagats de la persecució nazi, en un amagatall dins l'empresa on treballava el seu pare. La família Frank va compartir espai amb la família Van Daan i el senyor Dussel, en total vuit persones de les quals únicament el pare de l'Anna va sobreviure. Ell va recuperar el diari gràcies a una de les persones que va ajudar a amagar els perseguits, i va publicar-ho.

   En el seu diari, l'Anna comença parlant dels seus amics i de la vida feliç i despreocupada que portava abans d'haver-se d'amagar. Un cop tancats, la novetat fa que vegi la seva reclusió com una experiència fins i tot divertida. Però els problemes de convivència aviat canvien aquest panorama i els seu trajecte per l'adolescència fa que cada cop tot esdevingui més gris, més trist i més decebedor. No només li resulta insufrible la companyia dels Van Daan i del senyor Dussel, sinó que cada cop més s'allunya de la seva mare, amb qui no té una bona relació, i del seu pare, a qui més estima però que no l'entèn, fins el punt que, en les parts finals del diari la seva mare pràcticament no apareix. Malgrat això, i amb els daltabaixos d'humor propis de la seva edat, l'Anna va madurant com a persona i parla uns dies de felicitat, d'altres de tristesa, del seu futur, dels seus desitjos, de la seva visió de la política i de la persecució dels jueus, de voler convertir-se en escriptora.
   La lectura del Diari ha estat a estones interessant i a estones avorrida, sense perdre en cap moment el valor que representa com a testimoni d'una guerra tan cruel i desoladora. Un cop acabat, vaig buscar l'entrada corresponent a la Viquipèdia, i resulta esfereïdor llegir com van acabar els seus dies tant la família Frank com la resta de persones que surten en el Diari, els amagats i els qui van ajudar els amagats facilitant-los menjar, roba i tot allò que els hi calia. També resulta interessant fer una ullada al lloc web oficial de la casa-museu: http://www.annefrank.org/es/
   

dilluns, 10 de setembre del 2012

La plaça del Diamant


   Què puc dir sobre aquesta gran novel·la que no s'hagi dit ja abans? No sóc lectora de Mercè Rodoreda, només he llegit Aloma i perquè era lectura obligatòria a l'institut (moltes gràcies, professor/a que ens ho vas fer llegir). Fa poc es va fer una lectura conjunta al QL, però no em va venir de gust afegir-me en aquell moment, tot i que no havia de buscar el llibre, que ja el tenia a casa. I tornant de vacances, el trobo en un prestatge on l'havia deixat a l'espera del seu moment, que va arribar la setmana passada.


   La Natàlia-Colometa és un dels millors personatges que mai he vist descrit en una novel·la, tan senzilla, tan simple, tan bé com explica en primera persona el seu camí per la vida. Com es deixa arrosegar pel Quimet, que segurament no estava gaire bé del cap, cosa que queda justificada quan la mare d'en Quimet explica com li va caure de petit i es va donar un cop al cap, només trobo aquesta manera de justificar el seu comportament. Bé, aquesta i l'educació masclista que rebien els homes en aquella època. I la descripció de la vida en el barri de Gràcia, fantàstica. 

   És una demostració que amb gran senzillesa d'estil i sense recargolaments lingüístics es pot aconseguir arribar al cor del lector, que és on m'arribat a mi i a moltíssima gent.

dissabte, 1 de setembre del 2012

El tesoro

    Tinc disponible una àmplia biblioteca dedicada a Miguel Delibes, que vaig llegint amb comptagotes, quan em ve de gust, i que acostuma a ser a l'estiu, no sé per què. El primer llibre que vaig tenir va ser El camino, una lectura de l'institut que en el seu moment no vaig entendre i que fa uns tres anys vaig tornar a rellegir i vaig trobar fantàstica. Fa dos estius vaig llegir La hoja roja i també em va agradar força, és la història d'un senyor que es jubila i se sent desubicat.

   Ara he llegit El tesoro i m'ha decebut una mica, primer perquè l'he trobat curt, cent-setanta pàgines que podrien haver estat més sense fer-se pesat i que haurien servit per donar-li una mica més de profunditat a aquesta petita història d'un poble de la Meseta (omnipresent amb Delibes) on es troben unes joies suposadament de l'època celtibèrica i que provoquen un gran enrenou del qual tothom en vol treure partit, veïns, administració, alcaldes i veïns del poble més proper. Fins i tot he trobat que l'autor ha abusat una mica del seu gran coneixement del castellà, fent servir mots que dubto que hi hagi gaire gent que conegui, ni que siguin de Valladolid, com escíbalo (excremento endurecido, i que no surt ni al Diccionario de la Real Academia Española), o palimpsesto, un mot que suposo que va aprofitar dels coneixements d'un dels seus fills, arqueòleg de professió, i que vol dir:



palimpsesto.
(Del lat. palimpsestus, y este del gr. παλίμψηστος).
1. m. Manuscrito antiguo que conserva huellas de una escritura anterior borrada artificialmente.
2. m. Tablilla antigua en que se podía borrar lo escrito para volver a escribir.
  
 Això no farà que deixi de llegir la resta que en tinc, però poc a poc, que si no cansa.