dijous, 26 de desembre del 2013

Operación Dulce

    La jove Serena Frome, estudiant de matemàtiques a Cambridge, és reclutada pels serveis secrets britànics MI5, en l'Anglaterra de 1972. La seva missió consisteix en captar un jove escriptor mitjançant una fundació que ajuda a joves promeses, amb la finalitat d'extendre propaganda anticomunista a través de la literatura. 
   Aquesta és la trama bàsica d'Operación Dulce, última novel·la d'Ian McEwan. Però com és habitual en els seus llibres, la cosa no és tan senzilla com sembla: el context històric, la psicologia dels personatges, les històries d'amor de Serena, la seva infantesa i joventut, fan que aquesta novel·la sigui molt més que una història d'espionatge durant la Guerra freda. Tot i això, el retrat personal de la protagonista es va generant poc a poc, a mesura que McEwan ens introduiex en un ambient trist, en plena crisi econòmica, amb racionament energètic, atur, vagues laborals i una joventut decebuda i sense esperança. Alhora narra l'entrellat de la manipulació pels serveis secrets de la propaganda anticomunista que fa el govern britànic, imitant la política de la CIA i de la URSS: "Era la Guerra Fría blanda", (pàg 374). Cal destacar com remarca la misoginia dels serveis secrets britànics, recelosos de contractar dones si no és per fer tasques administratives.
   Per mi queda clar un cop més que McEwan és un gran escriptor, tot i que no m'ha enganxat tant com Expiació, Dissabte o Solar, el meu desconeixement de la política britànica durant la Guerra freda m'ha deixat fora de lloc en algun moment.

diumenge, 1 de desembre del 2013

Creus de sang al Grand Hôtel

    El cadàver de Raymond Comas, amb evidents signes de tortura, apareix en el seu apartament privat dins l'edifici buit del Grand Hôtel de Font-Romeu. El seu fill Bertrand pateix un greu accident a la muntanya i el seu cos sense vida és trobat per uns excursionistes, pràcticament el mateix dia de la mort del seu pare. 
    L'inspector Jepe Llense, antic jugador de la USAP, ha d'investigar totes dues morts, ajudat pel seu amic José Trapero, antic policia que passa uns dies de vacances a Font-Romeu fugint de la seva por al compromís amb la seva companya.
    És aquesta una novel·leta curta, de dues-centes pàgines, i que pertany a la sèrie La Negra de l'editorial La Magrana, entretinguda i sense pretensions, on l'assasinat es resol preguntant i parlant amb la gent, sense grans mitjans tècnics; de fet, la policia científica no apareix en cap moment. Compta, a més, amb l'alicient d'estar ambientada a la Catalunya Nord, cosa ben poc habitual en novel·la negra; el seu autor, Daniel Fernández, és francès fill d'immigrants, i la versió original està escrita en francès.

dissabte, 16 de novembre del 2013

El enredo de la bolsa y la vida

    En una xafogosa Barcelona del mes d'agost i en plena crisi econòmica, el detectiu sense nom, estrafolari, maldestre, sense sort a la vida però bona persona, protagonitza una altra disparatada història d'intriga i aventura. Acompanyat de personatges tan divertits i esperpèntics com ell, recorre la ciutat per tal d'impedir una acció terrorista de repercusió internacional.  
    Amb ganes de llegir alguna cosa divertida vaig escollir aquesta novel·la d'Eduardo Mendoza, autor ja conegut per mi i de la qual esperava que em deixés el mateix record de les anteriors de la mateixa sèrie: El misterio de la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas i La aventura del tocador de señoras. I així va ser al començament, va ser fins i tot emocionant retrobar-me amb el protagonista, el detectiu aficionat que malviu a la seva perruqueria sense clients. Mica en mica van apareixent els personatges secundaris que representen tot allò que es mou a la ciutat: la família que regenta el baçar xinès davant la perruqueria, l'adolescent repartidor de pizza sense assegurar, l'africà albí sense papers que fa d'estàtua a la Rambla... Però a mesura que avança la narració va perdent força i el meu interès s'ha anat apagant mica en mica, fins al punt que he estat a un pas de no acabar-lo. 

    Eduardo Mendoza és un gran escriptor i un gran mestre de la llengua, algunes frases arrenquen un somriure només per la maestria amb què sap descriure un instant o una determinada situació. Però no ha estat prou per mantenir el nivell que personalment jo recordava de les anteriors entregues.


    

dimarts, 5 de novembre del 2013

La abadía de Northanger

    La jove Catherine deixa casa seva per passar una temporada als balnearis de Bath amb el matrimoni Allen, una parella veïna sense fills. És el primer cop que Catherine surt de casa seva i veu per davant seu una gran oportunitat de sortir de la rutina familiar i conéixer gent distingida i diferent, assistir al teatre i a balls. Les seves expectatives no quedaran decebudes, però es trobarà amb persones i situacions que la faran madurar i veure la vida tal com és i no com una novel·la gòtica, que és com ella, en la seva innocència, la imagina.
    Aquesta novel·la és ben diferent de les altres que havia llegit abans de Jane Austen. I és ben bé perquè la Jane d'entrada ja es presenta com a narradora de les aventures d'una heroïna que no ho és gens ni mica, a qui descriu com a insípida, poc agraciada, no gaire llesta ni treballadora. 
    He tingut la impressió que la lectura ha estat una crítica social des del començament fins al final, bastant irònica i retratrant una societat hipòcrita, falsa, que menysprea la novel·la i els novel·listes, i que només es mou per l'interès econòmic. 
    No és la novel·la més coneguda de Jane Austen, però gràcies al blog http://serendipia-monica.blogspot.com/ que la va recomanar, ha anat a parar a les meves mans una lectura molt entretinguda i gens decebedora.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Obaga

    Després d'haver llegit fa un temps Blau de Prússia ja tenia ganes de continuar amb alguns dels llibres que ha escrit Albert Villaró. Hauria volgut seguir per L'escala del dolor, però no està disponible en les biblioteques que tinc a prop i, en trobar Obaga i veure que tenia poques pàgines (143) vaig pensar que també era una bona opció; i així ha estat.
   En Tomàs és un home que volta els quaranta, cuida les vaques i poca cosa més, té una xicota formal d'una família del seu poble pirinenc i un tiet que només diu alguna paraula de tant en tant. La seva anodina vida queda trasbalsada per casualitat, en veure's immers sense voler en un important cas de tràfic d'armes, amb lluites entre bandes pel control de les rutes que travessen la frontera enmig de les muntanyes.
   Obaga és una novel·leta molt entretinguda, àgil, divertida i amb l'encant del llenguatge propi del Pirineu, es llegeix ràpidament i fa passar una bona estona.

    

diumenge, 29 de setembre del 2013

La dona veloç

    Qui no s'ha sentit identificat o identificada algun cop per la neurosi obsesiva que pateix la Nes? Tots, en un moment o altre, hem mesurat el temps que triguem a fer les nostres activitats quotidianes, hem estudiat com escurçar aquest temps que triguem a fer-les per aprofitar el temps estalviat per fer altres activitats. El cas és omplir la vida completament, sense deixar estones mortes, no sigui que una estona lliure ens permeti pensar en la nostra vida. Aquesta és la rutina de la Nes, viure ocupant absolutament cada minut del seu dia a dia amb activitats absolutament cronometrades per estalviar al màxim el temps. Tanmateix no té temps de fer altres coses com visitar la seva germana o passar més temps amb el seu pare. Tampoc no té temps de plantejar-se la seva relació amorosa amb l'Eloi, el seu amant des de fa una pila d'anys.
   La vida de la Nes és una metàfora del temps que es viu ara, sempre atrafegats d'un lloc a l'altre, sempre correns, passant la vida sense adonar-se que s'està vivint i que també cal aturar-se, reflexionar, gaudir d'estones sense fer res per trobar-se un mateix.
   La dona veloç comença així i així manté el ritme durant gairebé tota la novel·la, però cap al final perd pistonada de manera estrepitosa, els dos últims capítols tiren per terra l'esplèndida feina feta per l'Imma Monsó en retratrar tot un seguit de personatges molt ben treballats, tant la Nes com la seva família i els seus amics. No puc dir que no m'hagi agradat, però les últimes seixanta pàgines i el final no m'han convençut gens.

dimarts, 17 de setembre del 2013

Trafalgar


    
    De vegades tenim a l'abast llibres que no ens criden, que no ens ve de gust llegir, que mai trobem el moment per començar, que es queden mesos a sobre d'una tauleta agafant pols, o que simplement només veient el nom de l'autor ja fa mandra llegir-los. I és que Benito Pérez Galdós és sens dubte un gran escriptor, però el fet de què sigui lectura obligatòria en el batxillerat d'abans fa que molts l'haguem avorrit. 
   Però un bon dia veig al bloc de http://serendipia-monica.blogspot.com/, ja fa uns mesos, que havien encetat una lectura conjunta dels Episodios Nacionales de tan il·lustre escriptor. I jo que tinc a l'abast de la mà tota la col·lecció i perdent-me aquest esdeveniment que sens dubte engresca. Així que més aviat tard, per fi he llegit Trafalgar.
    El jove Gabriel treballa al servei d'un capità a punt de la jubilació però que troba a faltar la vida a bord d'un vaixell de guerra. Tant la troba a faltar que malgrat la seva edat i el seu estat físic decideix embarcar-se al Santísima Trinidad acompanyat del Gabriel, que narra en primera persona els esdeveniments immediatament anteriors i posterior a la batalla de Trafalgar, a la vegada que els diàlegs dels personatges serveixen a Galdós per criticar la ineptitud dels governants i la corrupció política que abocava el país al desastre.
    De lectura relativament fàcil i no gaires pàgines, ho recomano per a tots aquells a qui agradi la novel·la rigurosament històrica.

dissabte, 7 de setembre del 2013

L'estiu no s'acaba mai

    De visita a en una biblioteca on no havia anat mai abans però segur que hi tornaré, trobo un prestatge enorme de novetats, o així les han marcat el personal de la biblioteca. M'ho començo a mirar per sobre i trobo un llibre de 195 pàgines del qual m'atrau molt el títol, i sense pensar-m'ho gaire l'agafo junt amb el llibre pel qual havia anat expressament a aquesta biblioteca.
   L'estiu no s'acaba mai és un recull de petites històries quotidianes escrites amb un ritme suau, lent i descriptiu, com si l'Alba Dedeu hagués escrit paraula a paraula el pensament de cadascún dels protagonistes de cada conte, que podria ser qualsevol de nosaltres. Això fa que tant els personatges com les històries se'ns facin molt properes, qui no s'ha trobat algun cop en situacions semblants com les narrades en L'últim adéu, Ensaladilla o Excursió?
    Un altre cop  em trobo amb un llibre de relats curts que m'ha agradat molt, trobat sense buscar-ho i de manera casual, una delícia de lectura que se m'ha fet curta. I també ho va recomanar fa mesos L'espolsada llibres.

dijous, 5 de setembre del 2013

Senderisme IV: flora pirenaica d'estiu

Iris xiphioides
    Encara que som a finals d'estiu, caminant pel Pirineu és possible trobar flors molt maques, sobretot aquest any que ha plogut tant. Aquestes fotos són d'algunes de les que he anat trobant pujant cap el refugi de la Cabana Sorda, a Andorra, una excursió no gaire llarga, però amb una pujada una mica forta en la seva primera part.  
    El punt de partida és la carretera de la Vall d'Incles, una carretera secundària i a vegades tancada, o bé perquè hi va massa gent d'excursió per la zona o bé a l'hivern per la neu. A mà esquerra hi ha un rètol de fusta que indica el camí de pujada, que transcorre en gran part pel mig del bosc i al costat de torrents d'aigua. Es pot descarregar un pdf de la ruta a la web de turisme d'Andorra.
Aconitum napellus

Gentiana sp


diumenge, 25 d’agost del 2013

Històries veïnals - Obra col·lectiva


    Fa ja un quants anys que El Veí de dalt i uns quants blocaires més van encetar les Històries veïnals, on es proposa un tema, unes imatges, unes cançons, qualsevol cosa que se'ls vingui al cap, per escriure petits relats relacionats amb els temes proposats. Així, més o menys van començar aquestes tongades d'històries d'allò més imaginatives, divertides i/o tendres, i que segueixen any rere any, cada vegada amb diferents col·laboradors organitzats sota la batuta del Veí. 

    Un altre cop ha anat a parar a les meves mans un llibre de relats curts, que no acostumen a agradar-me, i un altre cop m'haig de desdir, ja que la lectura m'ha resultat d'allò més entretinguda. No sé si tenen gran qualitat literària, però són tan diferents i originals que no me'n puc estar de recomanar-les. Per a més informació i més acurada, cal visitar el bloc del Veí: http://malerudeveuret.blogspot.com.es/.
     I a més, el recull d'Històries veïnals va venir acompanyat d'un llibre anomenat Històries pornohumorístiques a dues llengües i quatre mans, un altre recull de relats una mica més llargs i força més calents que les Històries... No hi ha com veure la vida amb sentit de l'humor.
     I amb aquest dos llibres tan diferents del que acostumo a llegir normalment, s'acaben les vacances d'estiu.

    

dissabte, 17 d’agost del 2013

La verdad sobre el caso Harry Quebert


    Després d'aconseguir un gran èxit com a escriptor amb el seu primer llibre, en Marcus és incapaç d'escriure una línia per al següent. Passen les setmanes i la inspiració no apareix enlloc, així que Marcus decideix fer una visita al seu professor, el famós Harry Quebert, autor d'una famosa novel·la, que el va ensenyar a escriure i a ser escriptor (que no és ben bé el mateix). A casa d'en Harry descobrirà que durant l'estiu de 1975 va mantenir una relació secreta amb l'adolescent Nola Kellergan, que va desaparèixer. Poc després en Harry és detingut per la policia en trobar-se al seu jardí el cos enterrat de Nola.

   En Marcus no creu que en Harry sigui culpable de la mort de Nola, i comença una investigació pel seu compte per esbrinar què va passar l'estiu de la seva desaparició. 
   Han estat 660 pàgines d'una lectura molt i molt entretinguda, amb salts temporals molt ben planificats per l'autor, on tot un seguit de personatges, els habitants d'Aurora (el poble on viu en Harry), fan cadascú el seu paper, sorprenent a vegades. Joël Decker fa un retrat de la societat americana bastant encertat, on els mitjans de comunicació mouen l'opinió pública i fan que qui avui és la figura més estimada l'endemà és la persona més odiada per tothom.
   En definitiva, La verdad sobre el caso Harry Quebert es llegeix fàcilment, és entretingut, està molt ben acabat, manté el nivell durant tota la novel·la i no deixa cap fil penjat. Potser no és una meravella literària, però les expectatives que hi tenia posades s'han complert amb escreix. Recomanat per L'Espolsada, si ho recomana és que és bó: (http://lespolsadallibres.blogspot.com.es/2013/06/la-veritat-sobre-el-cas-harry-quebert.html)