dissabte, 30 de març del 2013

La tristeza del samurái


    Dues històries es desenvolupen de manera paral·lela però lligades de manera tràgica. Per una banda, al 1940, Isabel fuig de casa amb el seu fill petit, escapant d'un marit que la maltracta, poderós falangista extremeny. Per l'altre, María és una jove advocada que exerceix la seva professió a Barcelona l'any 1981 i està greument malalta. Sense saber-ho, la vida de María ha estat condicionada pel dramàtic passat d'altres persones, i ella haurà d'intervenir involuntàriament per esbrinar allò que va passar a la postguerra amb Isabel i el seu fill.

   La tristeza del samurái és una novel·la dura, amarga, amb violència que a vegades pot resultar excessiva però no per això menys real, i que parla de fets políticament decissius i que van fer desgraciades moltes famílies, i de com fins i tot els fills acaben pagant els pecats dels pares.
    Víctor del Árbol, llicenciat en Història i mosso d'Esquadra, va rebre per aquest llibre el premi Le Prix du Polar Européen a la millor novel·la negra. És un bon llibre, tot i que la cruesa amb què relata l'autor alguns detalls se m'ha fet una mica difícil de pair.

divendres, 15 de març del 2013

Los enamoramientos

    Com cada matí, Maria esmorza en una cafeteria propera a la feina mentre contempla la parella perfecta segons ella, un matrimoni de mitjana edat que s'estimen davant els seus ulls, que ofereixen una imatge idil·líca de compenetració, complicitat, companyonia. Fins que un dia s'entera de l'absurda mort del marit, assassinat per error per un pertorbat.


   Sens dubte Javier Marías és un mestre de l'escriptura, digne d'ocupar, com de fet així és, un lloc en la Real Academia de la Lengua. Los enamoramientos és una barreja d'estudi filosòfic i psicològic, on un sol capítol pot donar per explicar, per exemple, el perquè d'un pensament, d'una frase, d'una mirada. Cal ser un gran escriptor per poder fer això. I també cal ser un lector pacient per llegir-lo, cal un ambient tranquil i una ment predisposada. 

   Eren tantes les bones crítiques que, malgrat pensar que no ho faria, he acabat llegint-lo, entusiasmada al començament, desitjant acabar-ho quan portava la meitat. Tu rostro mañana el vaig deixar a mitges, aquest no, però m'ha costat Déu i ajuda terminar-ho, és espès i feixuc amb ganes tot i ser edició de butxaca de 360 pàgines, però no per això puc deixar de recomanar-ho. I de reconéixer que probablement no torni mai més a llegir res de Javier Marías.