dimarts, 25 de juny del 2013

El parèntesi més llarg


    Gràcies a un concurs ha anat a parar a les meves mans l'últim llibre de Tina Vallès. I el premi ha estat doble: el llibre i el plaer de llegir-lo, cosa que probablement no hauria fet de manera espontània, perquè els llibres de relats curts no acostumen a agradar-me gaire. El parèntesi més llarg forma part, a partir d'ara, de l'excepció que confirma la regla, des de la primera pàgina m'ha enganxat la manera d'escriure de Tina Vallès, tan senzilla i que fa únics moments de la vida quotidiana de qualsevol persona, de tan bé com els descriu.

    Alguns relats m'han agradat més que d'altres, però tots ells en conjunt m'han resultat d'allò més agradable. La manera com els he llegit també ha fet que això sigui així, tres setmanes per llegir un llibre de cent vuitanta-set pàgines no és gaire normal per mi, però quan llegia cada relat em quedava alguna cosa a dins que durava uns dies, entre relat i relat, pensant en allò que havia llegit. Només cal llegir Taxi o Crema depilatòria per posar-se per uns moments en la pell de la narradora i veure que qualsevol dona pot ser protagonista d'un moment aparentment anodí de la vida que pren forma i cos i que atrapa.
    Havia llegit en el bloc de Viuillegeix (http://viuillegeix.wordpress.com/) dues ressenyes de llibres de Tina Vallès i en parlava meravelles, ara veig que té molta raó la companya blocaire. Recomanable sí o sí.


    

dijous, 6 de juny del 2013

El guardián invisible


    Seguint amb la meva particular tongada de novel·la negra, he llegit durant aquestes setmanes el primer llibre d'una saga que promet, l'anomenada Trilogia del Baztán, i que comença amb El guardián invisible, regal de l'últim Sant Jordi.

   Amaia Salazar és una inspectora de la Policia Foral de Navarra, jove, bona professional i molt ben preparada. Tot i que treballa a Pamplona, ha de tornar al seu poble, Elizondo, on viu tota la seva família, a investigar la mort de dues noies adolescents que han aparegut en els boscos que envolten el poble, boscos que amaguen misteris ancestrals, com bruixes malicioses o estranys éssers amb forma semihumana que protegeixen els habitants de la zona que gossen endisar-se en la profunditat humida i selvàtica del Baztán. Amaia s'haurà d'enfrontar no només al misteriós assasí que atemoreix la vall, sinó també als seus propis fantasmes personals, que aprofitant el seu retorn a casa després de molt temps, la persegueixen dia i nit, fent que s'hagi d'enfrontar a un passat que la turmenta profundament.
   Aquesta novel·la de Dolores Redondo ha estat un gran èxit editorial i la veritat és que en aquest cas crec que és ben merescut. Se l'ha comparat amb la trilogia d'Stieg Larsson, encara que crec que això és una mica agossarat, no hi veig el paral·lelisme. Ha estat una lectura ràpida i ben entretinguda, on l'autora ha sabut plasmar la fesomia de la zona i de la seva gent, ancorada en el passat i molt influenciada pels boscos, el poderós riu Baztán i el difícil clima hivernal.