dimarts, 24 de novembre del 2015

Los besos en el pan

    Amalia, propietària d'una perruqueria en un barri de Madrid, veu com la seva fidel clientela cada cop ve menys, només quan cal tallar-se, i algunes fins i tot han deixat de venir per tenyir-se a casa. A més, en el local del davant, unes xineses han montat un negoci de manicura a preus sense competència. Potser no podrà renovar el contracte a alguna treballadora, i de pujar els sous ni parlar-ne.
    Diana, metgessa d'un centre de la Seguretat Social, torna de vacances amb la seva família i amb la mala notícia que la Comunitat de Madrid vol tancar el centre on treballa. Marisa treballava des de fa un munt d'anys com a periodista en una cadena de televisió pública; ara recorda els vells temps mentre fa cua a les oficines de l'Inem. Sebastián té més sort: aparellador, després de perdre la feina i que la dona el deixés ara treballa de conserge en l'empresa que va arruïnar el seu estudi.   
    L'última novel·la d'Almudena Grandes és la història de moltes petites històries, de gent normal, gent d'un barri com qualsevol altre, gent treballadora, humil, que s'ha d'enfrontar a l'actual estat de crisi econòmica i social com pot, alguns millor que d'altres. Però cap d'aquestes persones perd la seva capacitat d'ajudar als altres, malgrat ells ho estiguin passant malament sempre hi ha d'altres que estan pitjor, que han perdut la feina, el pis, la il·lusió per viure.
    Amb una forta càrrega d'humanitat i a la vegada de crítica a l'actual moment de crisi, Almudena Grandes ha deixat aquí de banda la sèrie Episodios de una guerra interminable per endinsar-se en la més rabiosa actualitat social i econòmica del país, on vol reivindicar el paper que hi juga la gent gran, que ho van passar molt malament durant la postguerra i que ara ajuden els seus fills i néts, econòmicament i amb petits detalls del dia a dia, com l'àvia que monta l'arbre de Nadal tres mesos abans per animar la família. 
    De tots els llibres que he llegit d'Almudena Grandes no és el que més m'ha agradat, a vegades m'ha costat una mica seguir el fil del munt de personatges que hi surten. Tot i això, no deixa de ser un molt bon retrat del context social i econòmic que estem vivint.  

dissabte, 7 de novembre del 2015

Un estiu a l'Empordà

    Després d'anys voltant pel món com a corresponsal d'un important diari, en Marc torna a Catalunya reclamat pel seu director que ha de retallar despeses sí o sí. La tornada coincideix amb la mort del tiet d'en Marc, que li deixa en herència la masia on vivia, un lloc encisador on Marc es repensa el seu futur personal i professional. Queden enrera Londres, el seu últim destí, i la Nancy, jove periodista amb qui en Marc manté una relació càlida però lliure.
    Porto unes quantes lectures que no l'encerto gaire i un altre cop m'ha tornat a passar, començo a pensar que sóc jo i no els llibres... El títol em va captivar i no m'ho vaig rumiar però aquesta novel·la no m'ha dit res que no sàpiga o que no pugui trobar en una guia de viatge. Tot i que no sóc una gran coneixedora de l'Empordà el visito sovint, suficient per saber que és una zona rica en paisatges, gastronomia i cultura. Potser serà més útil per algú que no ho conegui. A més d'això, tot el que no és explicar les meravelles de l'Empordà sembla tret d'articles d'opinió o l'editorial d'un diari però això ho pot justificar el fet de qui és l'autor, director de La Vanguàrdia.
    Hi ha un detall que m'ha fet començar la lectura amb mal peu: és la tercera novel·la que llegeixo en poc temps on es repeteix el mateix clixé: dona jove, culta i atractiva perd l'oremus per home madur, experimentat i sibarita. Serà que les tres estaven escrites per homes d'aquesta mena?