dimecres, 28 de desembre del 2016

Lectures 2016

    Un cop més toca fer balanç de les lectures del 2016, un any en què he tingut la impressió de no haver llegit gaire i que al final ha resultat ser més o menys com els anteriors, trenta-un llibres en total, tot i que hi ha un parell que no he acabat.
    De manera esquemàtica, puc dir que:

- M'han agradat molt: Un día volveré, Juan Marsé és un mestre; Sírius, magnífica novel·la d'espies.

M'ha emocionat: Manual para mujeres de la limpieza. Un llibre excepcional sens dubte i el millor que he llegit aquest any.

- No m'agradat: aquí no posaria res, per no repetir els que he abandonat.


- He abandonat: Els enemics silenciosos, L'aniversari. Amb tots dos m'ha quedat la sensació que no he entès alguna cosa.

- No hauria d'haver llegit: per sort no em penedeixo de cap de les lectures que he fet aquest any, incloses les inacabades.

- He rigut amb: L'assassí que va somiar amb un lloc al cel. No tant com amb L'avi de cent anys que va saltar per la finestra, però m'ha fet passar una bona estona.

- He descobert: Irène Nemirovski, una gran autora, de qui he llegit El ardor de la sangre i El ball; Andreu Martin, de qui he llegit Societat negra, magistral exemple de novel·la negra.

M'ha decebut: Els hereus del Tercer Reich. La història és bona però no com està escrita.

He retornat a la biblioteca sense llegir: Helen no puede dormir, de Marian Keyes, una escriptora que sempre m'ha agradat però que no he trobat el moment de llegir aquest any.



De les altres lectures de l'any, la majoria com sempre novel·la negra, destacaria:

- Ful, interessant novel·la policiaca amb una visió de la deliqüència des de l'altra banda.

- Casa de verano con piscina, impactant pel retrat que fa de la hipocresia social.

- L'escala del dolor La bíblia andorrana, amb un protagonista que m'encanta, el policia andorrà Andreu Boix.

diumenge, 25 de desembre del 2016

Sin noticias de Gurb

sin noticias de gurb-eduardo mendoza-9788432207822
    Una nau extraterreste amb dos ocupants aterra a Cerdanyola; un d'ells, Gurb, surt fora per tal de copsar com és la vida a la terra. Passen les hores i Gurb no torna i el seu company, preocupat surt de la nau per buscar-lo, endisant-se en la Barcelona preolímpica. 
    Amb aquest guió inicial no es pot esperar altra cosa que un relat esperpèntic i satíric de la societat urbana i de la Barcelona de la primavera del 1992. El pobre extraterrestre, que va adoptant diverses formes humanes segons les circumstàncies, es va trobant amb situacions compromeses i grotesques de les quals va sortint segons li dicta el seu propi criteri, sense acabar d'entendre les reaccions i la naturalesa humana.

   Animada per una entrevista que li van fer fa pocs dies a Eduardo Mendoza per la tele vaig pensar que ja tocava llegir-ne un altre, tot i que els últims llibres seus no m'han acabat de fer el pes. I després de llegir aquest continuu pensant el mateix, tot i que té cops boníssims en general l'he trobat fluixet, sense perjudici de la gran qualitat com a escriptor que té Mendoza. Amb aquest ja en porto sis de llegits, i si torno a repetir, cosa que dubto, potser escolliré La verdad sobre el caso Savolta o La ciudad de los prodigios, que presuposo una mica més seriosos.

dijous, 22 de desembre del 2016

L'aniversari

Resultado de imagen de l'aniversari imma monso
    Fa tres setmanes que no es parlen; tot i això, la parella protagonista d'aquesta novel·la agafa el cotxe per anar a celebrar el seu aniversari. Després de més de vint-i-cinc anys de convivència raonablement satisfactòria, han entrat en una època difícil, on les diferències entre tots dos s'han aguditzat tant que els han portat a un carreró sense sortida, a no dirigir-se la paraula per no fer-se mal. 

    Una portada captivant, unes bones crítiques i una autora consagrada de la qual no sóc molt entusiasta seguidora però que fins ara m'havia agradat força; tots aquests motius m'havien fet decidir-me a llegir L'aniversari. Només jugava en contra d'aquesta decisió la contraportada: Una parella en crisi. Un aniversari per celebrar. Un bosc inquietant. I dues criatures que entren en escena... M'he quedat en la meitat del llibre, no he volgut seguir amb una lectura que no m'ha entrat a dins des del primer moment, la protagonista no m'ha agradat gens i no he acabat d'entendre el missatge que suposadament es vol trametre en analitzar relació de la parella, i en els capítols alterns en què apareixen dos nens molt amics i que en un moment o altre s'ha de saber quina relació tenen amb el matrimoni.
    Un cop abandonat el llibre m'he dedicat a buscar entrevistes amb l'Imma Monsó i a llegir què se'n diu per la xarxa, i no he pogut arribar a cap conclusió excepte que no he entès res.

    

diumenge, 11 de desembre del 2016

Lo que no está escrito

Resultado de imagen de lo que no esta escrito rafael reig
  Carmen i Carlos es van divorciar fa anys, tenen un fill en comú, l'adolescent Jorge, que passarà el proper cap de setmana a la muntanya amb el seu pare, tots dos sols. En el moment de recollir el Jorge, Carlos aprofita per deixar-li a Carmen el manuscrit d'una novel·la que ha escrit, amb una nota: "Solo quiero que tú lo leas". Un cop marxen pare i fill, Carmen començarà una lectura que la portarà a recordar passatges de la seva vida en comú amb Carlos, redescobrint el seu caràcter i unes intencions desconegudes i preocupants. Mentrestant, pare i fill inicien una aventura que posarà de manifest els problemes de comunicació entre tots dos, tant pel caràcter complicat de Carlos com per la difícil adolescència de Jorge.
  Últimament no vaig gaire sovint per la biblioteca, i com he tingut uns dies lliures vaig pensar que era el moment d'agafar la llista de llibres pendents de llegir i intentar escurçar-la una mica. I vet aquí que un dels de la llista hi era. D'autor desconegut per mi, només savia que es tractava d'una novel·la recomanada per http://elquellegeixo.blogspot.com.es/.
  L'he devorat en dos dies, veritablement enganxada com feia temps que no ho estava, m'ha resultat una novel·la inquietant, a vegades angoixant, i sobretot molt ben escrita.
  

dissabte, 3 de desembre del 2016

Un any i mig

Resultado de imagen de un any i mig    La Tina i el Jaume són matrimoni des de fa quaranta anys. La seva relació, com la de tantes parelles està farcida de "centenars de minúscules hostilitats matrimonials", con diu l'autora. Són pares de quatre fills, dels quals tres han hagut de marxar fora per temes laborals, donant lloc a un grup de whatsapp de germans anomenat  Diàspora. La Tina, un dona de caràcter, porta aquest fet força malament, l'estat actual de la família no és tal i com ella havia imaginat, els seus plans per reunir els fills i disfrutar de la casa d'estiueig familiar són contínuament desbaratats per diferents motius. El Martí, fill gran, resideix al Quebec. La Berta ha decidit marxar a París fugint d'un desengany amorós. La Cèlia viu a Mallorca però des que va marxar mai troba el moment de tornar a casa. Només queda el petit, el surfer Roger, que passa els dies a la platja esperant la gran onada que no arriba mai.
    Dins d'aquest context, que podria ser el de qualsevol altra família, es desenvolupa la trama d'Un any i mig, que no és la història de la Tina, sinó que cadascun dels personatges té la seva petita parcel·la de protagonisme, enllaçant-se els pensaments i accions de tots ells.
    La Sílvia Soler fa un retrat molt quotidià d'aquesta família, tots ells són gent força normal, amb les seves virtuts i defectes. Destacaria dos personatges: la Tina, mare "gallina", que pot arribar a asfixiar els fills amb el seu instint maternal; i la Cèlia, la filla que se sent diferent dels altres i que està immersa en una relació perniciosa amb un home dominant.
    M'ha agradat, m'ha entendrit com a mare que sóc, m'ho he passat molt bé llegint-la tot i que des d'un bon començament el final m'ha resultat molt previsible.

dissabte, 26 de novembre del 2016

Episodios Nacionales: La corte de Carlos IV

Resultado de imagen de la corte de carlos iv benito perez galdos  El jove Gabriel, protagonista de Trafalgar, arriba a Madrid tot sol, ja que no té família, a buscar-se la vida com pot. Entrarà al servei de La González, actriu de teatre molt ben relacionada amb la noblesa que envolta el rei Carlos IV. Són els temps que precedeixen a la invasió napoleònica, concretament l'enfrontament entre el príncep Fernando i els seus pares Carlos i María Luisa a causa de l'excessiva influència de Godoy sobre la parella reial. Gabriel entrarà en contacte no només amb el món del teatre, sinó també amb la cort reial i tot el que l'envolta, en forma d'intrigues, conspiracions i traicions. 
  Mitjançant les vivències del jove Gabriel en la cort de Carlos IV, Galdós fa un retrat de la societat de l'època, on es critica tot allò que suposi una evolució en la mentalitat de la gent, per exemple el dret de la dona a escollir el seu destí, en forma de boicot a l'estrena d'El sí de las niñas de Moratín. Però es pot arribar a perdonar la traició d'un fill envers els seus pares o desprestigiar la figura de Godoy acusant-lo de bigàmia i menyspreant el seu origen humil. 
  Fa uns tres anys que vaig llegir el primer Episodio Nacional, em va agradar però fins ara no havia trobat el moment de llegir el segon. No és un llibre de lectura fàcil per l'estil una mica antic en què està escrit, però sí resulta àgil i entretingut, i imprescindible per conéixer la història dels últims segles d'una manera diferent. 

dilluns, 7 de novembre del 2016

El gran frío

Resultado de imagen de el gran frio    Durant l'hivern de 1956, un dels més freds que es recorda, l'Ana Martí ha de viatjar a Las Torres, un poble del Maestrazgo per recollir informació sobre el cas d'una noia que mostra uns estranys estigmes a les mans i peus. L'Ana és una dona fora del normal: en una època en què les dones es casaven abans dels vint-i-cinc i no treballaven fora de casa, ella exerceix com a periodista per a El Caso i és independent
   Després de dos dies de viatge, l'Ana es trobarà amb un poble petit i aïllat, dominat per les forces vives del lloc: el mossèn don Benito, home jove d'estricta moral catòlica; el sergent de la Guardia Civil; l'alcalde, que vol montar un negoci familiar aprofitant el cas de la "santita"; i don Julián, home ric que exerceix de senyor feudal.
   Poc a poc l'ambient asfixiant, la ignorància i el fanatisme religiós dels habitantes de Las Torres va embolcallant l'Ana, que intenta investigar sobre la "santita" Isabelita, a qui la gent visita en devot pelegrinatge per curar-se de malalties o obtenir ajuda o favors. 
   Ja no recordo on vaig llegir que aquesta era una bona novel·la negra, i efectivament, no m'ha decebut gens. Per a tots aquells que ja tenim una edat no resulta difícil imaginar l'ambient d'un poble com Las Torres en aquells anys, on les paraules "rojo" o "ateo" eren suficients per a comdemnar qualsevol persona. A més d'unes dificultats de comunicació impensables avui dia: un únic telèfon que necessita dues hores per connectar, o que marxi la llum durant una tempesta de neu.
  Un cop acabada la novel·la he trobat que existeix una primera part protagonitzada per l'Ana Martí, Don de lenguas, que no he trobat a faltar en la lectura d'aquesta segona part. Com a curiositat, estan escrites per dues dones, Rosa Ribas i Sabine Hofmann, totes dues amigues i filòlogues, cadascuna amb la seva especialitat i residents a Alemanya.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Lectures escolars: Què farem, què direm?

Resultado de imagen de què farem què direm
    A Esterri d'Àneu hi ha un museu etnològic on es poden conèixer les eines i costums típiques dels pobles del Pirineu. En una visita escolar, la Bet descobreix el canut dels minairons, i sense pensar-s'ho gaire decideix robar-lo. Però els minairons, éssers molt petits i actius, no paren de demanar feina, i pot ser molt perillós no donar-los tota l'activitat que demanen.

   Tant de bo hagués pogut llegir aquest llibre quan anava a l'institut. Ara pot semblar una mica antic en les expressions utilitzades pels adolescents, però l'he trobat molt instructiu, entretingut i fàcil de llegir. Cosa bastant normal tenint en compte el mestre que l'ha escrit, en Pep Coll, que aplica amb mestria el llenguatge i expressions dels pobles del Pallars.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

El ball

Resultado de imagen de irene nemirovsky el ball
    Més que una novel·la, El ball és un relat curt, ambientat en el París dels anys 20. Els protagonistes són la família Kampf, formada pel matrimoni i la filla de catorze anys Antoinette.
   El pare, d'origen jueu, ha tingut un cop de sort a la borsa que ha fet pujar l'estatus social dels Kampf, que ara disposen d'una casa més gran i de personal de servei. La mare, Rosine, decideix organitzar un ball a casa seva per presentar-se en societat, però prohibeix la presència de l'Antoinette, ja que no vol que li robi protagonisme. Això provoca un gran disgust de l'Antoinette, que es troba en ple procés d'adolescència i veia en el ball la seva gran oportunitat de trobar l'amor que tant idealitza.
    En molt poques pàgines es pot dir molt, i això és un gran mèrit per part d'Irène Nemirovski, que planteja per una banda la necessitat de reconeixement social amb tota la hipocresia que envolta la societat del moment, i per altra banda l'egoïsme de la mare que no vol la filla en el ball. Com també la dificultat de viure l'adolescència en un entorn com el que viu l'Antoinette. Amb el personatge de la Rosine n'hi ha per sucar-hi pa. 
    

   

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Els fils de l'aranya

Resultado de imagen de els fils de l'aranya
    Aquesta novel·la de la col·lecció Llibres del delicte és la segona entrega protagonitzada per la inspectora Mina Fuster. No he tingut el plaer de llegir la primera, L'amant xinès. 
    La Mina és una dona forta, no debades és policia, però té debilitats, com una mare rondinaire i criticona que no la deixa viure en pau, i un home, en Robert, que no sabria dir si és nòvio, parella o amant ocasional, que li té el cor robat. 
    La Mina s'ha d'enfrontar a un cas complicat, ja que ha d'investigar una mort durant una partida d'Airsoft, una mena de joc de guerra on es fan servir armes de veritat però amb munició falsa. Per altra banda, en Cordèlio, que s'havia enriquit amb el totxo i ara viu com un indigent, assetja la seva ex, la Tina, vol que li torni una caixa que conté informació valuosa i que pot comprometre el seu cunyat Felip, perdonavides i fatxenda.
    Ha estat una lectura molt distreta, ambientada a Tarragona i l'entorn, amb una trama ben elaborada i força realista.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

La papallona negra

Resultado de imagen de la papallona negra
    La vida a pagès no és fàcil per qui vol viure del camp. No ho és pels Montalà, que intenten conservar la casa pairal que han mantingut dins la família durant segles, ni tampoc pels seus veïns, els Serrasolses, els Ribatallada o els Boixadors. No queda un altre remei que reconvertir-se, tot iniciant-se en el turisme rural, que tant agrada a la gent de ciutat. En aquest context es desenvolupa la història de passió entre el Jordi, hereu de can Montalà i preocupació dels pares per la seva solteria, i la Martina, jove estudiant barcelonina de bellesa inquietant. 
  En aquesta novel·la, que va obtenir el premi Carlemany l'any 2009, l'autor ens explica la quotidianitat de les dificultats per tirar endavant a pagès amb un realisme tan ben descrit que els personatges s'acaben convertint en qualsevol veí d'un poble de la Catalunya rural, les seves converses i reaccions són tan reals com properes. Magnífic treball d'Antoni Pladevall per descriure les dificultats de la vida rural i la necessitat quasi obligada de transformar-se per poder sobreviure. 
   Potser li retrauria a l'autor l'excessiva longitud de les frases, que a vegades m'ha fet perdre una mica el fil, sobretot en moments de baixa concentració lectora.


   
   

diumenge, 18 de setembre del 2016

La filla del Nord


   La vida no ha sigut fàcil per la Berthe: de petita va perdre primer la mare i després el pare; va haver de marxar de la seva Montreal natal per anar a viure a Sept-Îles amb l'àvia, que poc després també va morir, i la seva tieta Lisa se l'emporta a Nova York, on ha d'adaptar-se a un nou ambient.
   Ara que ja és adulta i independent, deixa Nova York per retornar als seus orígens al Canadà, on es retrobarà amb el Maikaniss, indi innu amic de la infantesa. També s'haurà d'enfrontar als fantasmes del passat i a una recerca de la seva pròpia identitat, que la farà viatjar a Barcelona i el Pallars.

   No sé ben bé com qualificar aquesta novel·la, que pot semblar una història romàntica. Malgrat que hi hagi amor pel mig i que per les peripècies de la Berthe pugui semblar un melodrama, res més lluny de tot això: el relat resulta ser una mena de diari íntim d'una dona jove sacsejada per tota una sèrie de desgràcies familiars però viscudes amb el dramatisme just, amb ganes de viure i tirar endavant, de conéixer el seu passat i reconciliar-s'hi. 
   M'ha resultat molt interessant la descripció que fa l'autora, M. Dolors Millat, de la realitat dels indis innus al Canadà, molt instructiva i crec que desconeguda pels europeus en general.

dilluns, 12 de setembre del 2016

Fronts oberts

Resultado de imagen de fronts oberts pau vidal
    Aquest cop, el protagonista d'Aigua bruta, en Miquel Camiller, filòleg obsesiu i una mica friki, treballa com a professor de català a l'escola de policia de Catalunya. El contacte amb els policies, algun d'ells amics seus, el fica sense voler en la investigació de la mort d'un jove becari universitari, el cos del qual ha aparegut en un bosc del Maestrat. Així, en Miquel, maldestre en la vida quotidiana i com a investigador també, tindrà ocasió de, a més de treballar conjuntament amb la policia, afegir més paraules i expressions a la seva interminable llista. 

    Ha resultat una lectura ràpida, divertida, amb un grapat considerable de sentit de l'humor i sense pretensions, que distreu d'una manera peculiar i agradable per a tots aquells als qui interessa, encara que sigui de una mica només, les diferents formes de parla de la gent del nostre país. 

dilluns, 5 de setembre del 2016

Els enemics silenciosos

Resultado de imagen de els enemics silenciosos
    He començat aquest llibre amb molta il·lusió i no l'he acabat. I la trama està bé: tracta de la investigació sobre l'assassinat a Barcelona durant la postguerra de la prostituta Dolores Rey, un personatge real i un cas que mai es va aclarir del tot.
   Però la protagonista, la detectiu Nora Prim, no m'ha enganxat gens: el fet que tingui l'estranya capacitat de viatjar en el temps m'ha fet perdre tota la fe en el personatge i en la novel·la. Potser no estava preparada per un component paranormal i esperava una trama més real, tenint en compte que es basa en fets reals. Amb tot això no vull dir que no sigui un bon llibre, que segurament ho és, alguna cosa ha de tenir perquè hagi esdevingut un èxit de vendes, però no és el que esperava i no m'he vist amb ganes d'acabar-lo.

dimecres, 24 d’agost del 2016

Casa de verano con piscina


    El doctor Marc Schlosser és un bon metge de capçalera, per això té molts pacients: els escolta, s'interessa no només per dolors o molèsties, també pels temes personals; dedica gairebé vint minuts per pacient. El que sobta al lector és escoltar la veu interior del doctor, narrador en primera persona: no se n'està de criticar amb un grau de cinisme superlatiu cadascun dels seus pacients, bé perquè són obesos, bé perquè són insegurs o pel motiu que sigui, coneixent com coneix aspectes molt íntims de les seves vides.
    Tant és l'èxit del doctor que té clients com Raph, un actor relativament famós, i amb qui la relació acaba anant més enllà de metge-pacient quan Ralph, seductor madur i amb sobrepés convida en Marc, la seva dona i les dues filles adolescents a passar uns dies amb ell, la seva dona i els dos fills adolescents en una casa d'estiueig que han llogat, on també trobaran uns amics d'en Ralph, un conegut director de cinema i la seva nòvia força més jove que ell.
    Uns fets inesperats acaben convertint el que semblava que havien de ser uns dies de descans familiars en un trasbals que pertorbarà el descregut i cínic Marc, tot fent que es qüestioni tot allò en què havia basat les seva personal manera de pensar.
   A vegades els viatges a la biblioteca porten petites i agradables sorpreses, com un llibre d'un autor desconegut per mi però que em va cridar l'atenció pel títol, tan apropiat per llegir aquests dies. Resulta que Herman Koch és un autor molt conegut a Holanda, on ha rebut premis, i que escriu llibres on aprofita per furgar en temes complexos, com les relacions socials en les classes burgeses o l'educació dels fills. Una lectura impactant.

dimecres, 17 d’agost del 2016

Els hereus del tercer Reich


    L'aparició del cadàver d'una dona en el pantà de Foix desperta la curiositat d'un jove matrimoni de mossos d'Esquadra, la Laia i l'Ignasi. Investigant pel seu compte, l'Ignasi troba que la dona, professora universitària i que va desaparéixer fa dies, era filla d'un jutge del tribunal de Nüremberg, que va jutjar els criminals nazis un cop finaliztada la Segona Guerra Mundial. Casualment l'Ignasi és tot un expert en el tema, col·lecciona llibres sobre la guerra, per això no pot evitar continuar la investigació tot i que no és la seva competència.

    La trama d'aquesta novel·la és molt original i dinàmica, però no està gaire ben escrita: alguns personatges són poc creïbles, amb diàlegs que resulten forçats, les descripcions dels llocs, els moviments dels persontages... La impressió general és com si llegís la redacció d'un estudiant. 
    Aquest llibre el vaig llegir de casualitat, en un moment en què no tenia res més a mà per circumstàncies diverses, i la persona que me'l va passar ja m'ho va dir, que no m'agradaria com estava escrit. Tot i això, el vaig llegir en tres dies i no se m'ha fet pesat, semblava com si estigués veient una pel·lícula d'acció.
    Ivan Llambí, l'autor, és mosso d'Esquadra i es nota que coneix bé el funcionament d'aquesta institució, i no s'estalvia de crítiques d'allò que no li agrada del seu funcionament, encara que també elogia tot allò que es fa bé. 

dimecres, 3 d’agost del 2016

Donde los escorpiones

    La parella de guàrdies civils Chamorro i Bevilacqua s'enfronten en aquesta ocasió amb un cas molt diferent dels que han investigat fins ara: han d'anar a la base militar espanyola d'Herat, a l'Afganistàn, per resoldre l'assassinat d'un sergent, que ha aparegut amb el coll tallat amb un lohar, una eina que en aquell país fan servir per tallar les plantes del cascall i extreure'n l'opi. La peculiaritat del destí i les circumstàncies que l'envolten farà que aquest cas sigui tot un repte pels dos investigadors.
    Sóc una fan declarada d'aquesta parella però aquest últim llibre no m'ha acabat de fer el pes del tot: la investigació policiaca queda molt sobrepassada per la descripció de la base militar i la rutina de la vida en un lloc tan excepcional. Fins i tot les relacions personals dels dos protagonistes, que queden una mica penjades en marxar tan lluny, no s'acaben de definir ni d'aprofondir, sobre tot en el cas de Chamorro. Ho expresso com a una impressió absolutament subjectiva, ja que haig de reconéixer el bon treball que ha fet l'autor per documentar-se tot viatjant a l'Afganistan per poder viure de primera mà la rutina diària en un lloc tan especial.
    El llenguatge i la manera "quixotesca" d'expressar-se de Vila, que sempre m'havia agradat tant se m'ha fet excessivament recargolada i feixuga. Estic per tornar a començar la saga des de la primera novel·la i retrobar-me amb un autor amb qui he tingut una relació bipolar: m'encanten (o m'encantaven) les històries de polis i no puc amb els altres llibres que ha escrit, fins i tot Carta blanca, un dels millors, no em va acabar de convèncer.

diumenge, 3 de juliol del 2016

Ful


    En el barri vell de Lleida, un grup d'amics intenta canviar el seu destí: són gent humil, de famílies desestructurades, petits delinqüents que sobreviuen esperant el cop d'efecte que canviï les seves vides. I es presenta aquesta oportunitat, sens dubte l'han d'aprofitar però, essent com són uns perdedors, les coses no surten bé i han d'emprendre una fugida cap endavant, necessiten marxar del barri i per això planegen un últim cop, que ara ha de sortir bé. O no...

  Jose, Jessi, Arturo, el Pelota i Ful són els protagonistes d'una nova novel·la de Rafa Melero, ambientada en una ciutat que coneix molt bé i amb uns personatges ben retratats que podrien ser perfectament reals en els barris marginals on es mouen. Escrita en petits capítols, es llegeix ràpidament i és molt dinàmica. Aquest cop Rafa Melero ha trencat amb la línia començada amb el sergent Xavi Massip per escriure una novel·la ben diferent però no per això menys entretinguda, aquest cop vista des del punt de vista del delinqüent. 
    I la portada, magnífica, ja convida a llegir-lo.

dijous, 16 de juny del 2016

Manual para mujeres de la limpieza


    No sé molt bé com descriure aquest llibre, potser la frase de la portada és el millor: "En la profunda noche oscura del alma las licorerías y los bares están cerrados"
    Manual para mujeres de la limpieza és un recull de petites històries autobiogràfiques de l'autora que cal llegir amb calma i silenci per captar tots els matissos ocults en una manera molt peculiar d'escriure. Petites històries quotidianes de persones molt normals, senzilles, algunes d'elles molt pobres, d'altres molt riques però totes elles molt humanes, amb els seus drames personales i les seves misèries. Mares alcohòliques que lluiten per treure endavant els seus fills, filles gens estimades per la seva mare, marits enganxats a l'heroïna o a la beguda, sentiment de desarrelament en trobar-se fora de lloc; autobiogràfic total de la mateixa Lucia Berlin. Dones que se senten soles o diferents, poc estimades per les seves parelles. Cada capítol és un episodi diferent, no segueix cap ordre cronològic ni temàtic. Dentelladas de tigre, impressionant, Carmen o Mijito, fan posar la pell de gallina, arriben al fons de l'ànima. Qualsevol dels capítols toca la fibra sensible en veure com de difícil pot ser la vida quan s'és filla, mare i esposa de persones enganxades a l'alcohol, i ella mateixa també ho està.
    Malgrat això, Lucia Berlin aconsegueix en algun d'aquests episodis retratar la vida amb un peculiar sentit de l'humor i una capacitat d'observació i de fixar-se amb petits detalls impressionant, tot recordant colors i olors que queden fixats en la memòria, moltes vegades per fer-li recordar amb enyorança la seva etapa a Mèxic i Texas.
    No acostumo a deixar-me portar per les grans novetats editorials o per la publicitat que es pugui fer d'alguns llibres, però el títol em va cridar tant que no em vaig poder resistir. Fins i tot en començar-ho vaig pensar que m'havia equivocat, escollint un llibre de relats curts, però res més lluny del resultat final, ha estat una lectura de les que deixen empremta per molt temps.

diumenge, 29 de maig del 2016

Societat Negra


    Un cap tallat de dona sobre un cotxe. La resta del cos, lligat a un altre cotxe. Tot sembla indicar que és una revenja perpetrada per les Maras, bandes organitzades de delinqüents llatinoamericans, o al menys així ho pensen els investigadors dels Mossos d'Esquadra. No opina així el veterà Cañas, inspector del Cos Nacional de Policia, que ha sentit rumors sobre les màfies xineses. Per això demana al seu confident Liang, fill de pare espanyol i mare xinesa, que intenti esbrinar què es cou al voltant de la botiga del senyor Soong, de venda a l'engrós de roba i sita al carrer Trafalgar de Barcelona, i on hi ha continuats moviments de ciutadans xinesos que entren i surten a qualsevol hora del dia.

  Inici ben macabre per aquesta excepcional novel·la d'Andreu Martin, V premi Crims de Tinta, que poc a poc ens va introduint en el tancat món de la societat xinesa a Barcelona, sempre discrets i treballadors, mai tenen cap problema amb la policia, no guarden els diners al banc però els seus negocis no paran de créixer, amb un trànsit de contenidors al port que indica molt més moviment del que podria semblar a simple vista. On guarden els estalvis, aquests ciutadans que no paren de treballar? 
    El reguitzell de personatges que apareixen és ben digne de la millor novel·la negra de gènere, com diu la contraportada "sospitosos habituals", deliqüents de poca monta, traficants de droga, prostitutes, advocats corruptes, policies amb problemes. Poc a poc tota la trama es va configurant fins arribar a un final trepidant, mentre el jove Liang intenta sortir indemne de l'enrenou en què s'ha ficat per ajudar a l'inspector Cañas. 

dissabte, 21 de maig del 2016

L'assassí que va somiar amb un lloc al cel

    L'Hostal de la Riba del Llac no té cap llac a prop ni cap riba, de fet abans era un prostíbul. Però sí que té un hoste molt especial: Johan Andersson, criminal que ha passat més de mitja vida a la presó i tot just acaba de sortir. Johan és conegut com Anderss l'assassí, un home de poques paraules i que habitualment feia servir la força per fer-se entendre. I a vegades, la força que aplicava era una mica excessivament forta, tanta que l'interlocutor que tingués al davant en aquell moment podia acabar ben malament, sobretot si a més Johan havia consumit alcohol i pastilles. 
    Però ara Johan fa temps que no pren res, més que res perquè l'alcohol i les pastilles són difícils d'aconseguir a la presó, ara és un home lliure que ha complert totes les seves comdemnes i ja té cinquanta-sis anys. En arribar a l'Hostal, explica la seva vida al jove Per Persson, el recepcionista, que viu a la recepció, ja que no té cap lloc més on anar-hi ni espera res de la vida.
    Aquests dos personatges i una sacerdot a qui han fet fora de la seva parròquia són els protagonistes d'una novel·la disparatada i satírica, la tercera de Jonas Jonasson, que sembla trobar-se molt a gust amb aquest gènere humorístic. 
    L'avi de cent anys que va saltar per la finestra em va agradar força, la vaig trobar divertida i entretinguda; no tant em va semblar L'analfabeta que va salvar un país. L'assassí que va somiar amb un lloc al cel conté, a més de l'esbojarrada història dels protagonistes, una crítica irònica a la societat sueca, tant civilitzada que a vegades sembla poc coneixedora de la naturalesa humana.

dilluns, 2 de maig del 2016

Lectures escolars: Quantic love


    La jove Laila està a punt de començar els seus estudis universitaris, però mentrestant aprofita l'estiu per treballar com a cambrera en un lloc molt especial: el CERN, a Suïssa, laboratori europeu de física de partícules elementals, i on està ubicat el famòs accelerador de partícules circular, de 27 km de longitud. La Laila compartirà habitació amb l'Angelina, esbojarrada i cervellet, i coneixerà brillants estudiants de ciències amb qui farà amistat mentre s'enfrontarà al misteri més gran que existeix: com triar entre dos amors.

    Quantic love és el segon llibre escrit per Sonia Fernández-Vidal, llicenciada en Física i doctora en Informació i Òptica Quàntica. De lectura àgil i ràpida, és una bona elecció com a lectura escolar per a estudiants d'ESO i batxillerat, sobretot per a aquells que tenen interès per la ciència, ja que mentre es va desenvolupant l'aventura romàntica de la Laila va deixant perletes científiques per estimular la curiositat d'un jove lector.
    Mai se m'hauria acudit llegir un llibre com aquest, ja que el llibre juvenil no m'atreu gaire però ha estat una sort tenir-lo a casa per aprofitar-ho, tot i que no és res de l'altre món al menys m'ha distret una mica de tanta novel·la negra com estic llegint últimament.

diumenge, 24 d’abril del 2016

Sírius

    En Duncan MacNeil acaba de perdre la seva estimada Helen. És un escocès ja gran que viu a Londres, i en perdre la Helen s'ha quedat sol, la llum de la seva vida s'ha apagat per sempre. Havia fet una promesa a la Helen, però ara ella ja no hi és, i per en Mac, ex agent del MI6, és el moment de la revenja, han passat molts anys però no ha oblidat els tràgics fets ocorreguts en el Berlin comunista de l'any 1979, on va estar a punt de morir i va perdre els seus millors amics. 
    Tom Wilkins és un jove agent del MI6 encarregat de vigilar en Mac, a qui veu com un home vell i inofensiu destrossat per la pèrdua de la seva dona. Però de cop i volta en Mac desapareix sense deixar rastre la qual cosa provoca l'alarma entre els caps del MI6. En Mac ho té tot planificat, ara és el moment de d'acabar amb tots aquells que van massacrar els seus companys i van trasbalsar la seva vida.
    Sírius és una novel·la d'espies de només 196 pàgines plenes d'acció, amb un espia jubilat fa anys però que ha tingut molt temps per pensar i no té cap problema en superar amb escreix les traves que puguin posar-li les noves tecnologies. Els capítols són dinàmics, alternen present i passat, desgranant poc a poc la trama, tot donant la impressió d'estar al davant d'un excel.lent guió cinematogràfic.

diumenge, 3 d’abril del 2016

La noia d' Aberdeen

    Uns quants dies abans de la Diada del 2013 troben mort el professor McEwan, eminent politòleg escocès, vidu i que residia temporalment a Barcelona. El professor estava treballant en un estudi sobre el procés d'independència per encàrrec del govern de la Generalitat. Tot fa pensar en un rerefons polític, així que l'advocat Moreno, home de confiança del govern, encarrega al detectiu Latorre que investigui el cas. Latorre viatjarà a Aberdeen a la recerca d'una exalumna de McEwan, desapareguda, per tal d'esbrinar on han anat a parar els seus treballs i fins on havia arribat la feina del professor sobre la independència. 
    Feia temps que anava darrera d'aquest llibre, sense saber ben bé de què anava però engrescada pel títol. I vet aquí que el trobo en un expositor d'una col·lecció de novel·la negra de RBA La Magrana pel mòdic preu de 4,95! Un cop adquirit i llegida la contraportada (cosa que s'ha de fer abans de comprar-lo) veig que la trama gira al voltant del procés d'independència, amb la qual cosa el vaig començar a llegir amb cert prejudici, ja que no tinc ganes de llegir sobre política, ja n'hi ha prou amb els mitjans de comunicació. Sortosament el tema polític és només l'excusa per fer una novel·la d'investigació d'un crim i tot el que l'envolta, tot i que l'autor aprofita per deixar caure algunes perles sobre les xarxes del poder que controlen el món de la política.
    M'ha agradat força però li haig de retreure que se m'ha fet una mica lenta i que m'ha costat enganxar-me a la lectura, tot això ho haig de dir de manera molt subjectiva, potser sóc jo que esperava més acció.

dijous, 17 de març del 2016

L'escala del dolor

    L'escala del dolor és la segona entrega de les aventures i desventures del vidu Boix, com ell mateix s'anomena, policia andorrà al servei d'un país petit i amb una idiosincràsia peculiar. En aquesta ocasió, el país sencer s'aboca en la visita del copríncep Sarkozy i la bella coprincesa Carla Bruni. Casualment la data de la visita coincideix amb la setmana de l'isard, de gran tradició a Andorra, i que els caçadors esperen amb delit tot l'any. Això complicarà molt la feina d'en Boix i els seus col·legues de professió, tant andorrans com francesos, que han de garantir la seguretat de la important parella.
    L'Andreu Boix és un policia singular que intenta amb no gaire èxit tirar endavant la seva vida personal, trasvalsada fa uns anys per la mort en accident de cotxe de la seva dona. No s'acaba de centrar ni té clar què vol, i a tot això s'afegeixen els problemes familiars amb pares i germans. 
    No puc afegir gaire cosa més al que ja he escrit en les ressenyes de Blau de Prússia i La bíblia andorrana, m'agrada tant el personatge com la manera d'escriure d'Albert Villaró, ploma esmolada per descriure la societat andorrana.

    
    

dimecres, 2 de març del 2016

Un día volveré

    L'adolescent Néstor espera amb candeletes el possible retorn del tiet Jan, engarxolat des de fa tretze anys per participar en diversos atracaments i formar part de la resistència armada durant la postguerra. L'ha idealitzat i el veu com a un heroi, exboxejador, fort i valent, i espera que amb el seu retorn a casa pugui fer que la seva mare es retiri de la prostitució, que exerceix fa anys per mantenir la família; fins i tot fantaseja amb que la seva mare i en Jan acabin sent parella. Tot el barri està a l'expectativa, i quan per fi el retorn es produeix, tothom l'observa, esperant que d'un moment a l'altre desenterri la pistola que va amagar sota un roser i comenci la seva revenja amb tots aquells que un moment o altre van participar en la repressió als vençuts. Però els dies passen i res no succeeix, el Jan no vol sentir a parlar de res que no sigui una vida tranquil·la, l'expresidiari ha tornat a casa per buscar feina i oblidar el passat.
    Com la majoria de les primeres novel·les de Juan Marsé, l'acció transcorre entre els barris de Lesseps, el Carmel i el Guinardó, tot descrivint de manera magistral l'ambient de finals dels 50 i principis dels 60, tant pel que fa a la vida quotidiana dels seus habitants com per l'ambient social d'una postguerra que encara no s'ha oblidat, sobretot pel que fa al bàndol dels perdedors.
    No cal dir que Juan Marsé és un gran escriptor, pot agradar més o menys però és un mestre. Tot i això no era un autor que estigués a la llista dels meus favorits. Fins ara. Googlejant vaig trobar una entrevista a Paco Camarasa, propietari de la recentment desapareguda llibreria "Negra i Criminal", on parlava d'Un día volveré com una gran novel·la negra, i dit i fet, a buscar-la i llegir-la. És un dels millors llibres que he llegit en molt de temps, m'ha captivat el seu estil (ja m'havia agradat a Últimas tardes con Teresa, però no tant com ara), la història que sembla tan real de Jan Julivert, els personatges del barri que l'acompanyen, un barri de Barcelona que no conec gaire però és com si hi estigués allà mateix quan el descriu. Una obra mestra.

    

dimecres, 24 de febrer del 2016

Islàndia, somnis de riolita

    En un país extrem com és Islàndia, cinc personatges coincideixen en un cafè, en principi no tenen res en comú, però a mesura que avança la lectura es pot veure que tots ells són persones que es troben perdudes per diferents motius. El Manel és un rellotger fet a l'antiga, pràcticament mai ha sortit de Sabadell i ara l'han contractar per reparar un rellotge antic que pertany al premi Nobel Hàlldor Laxness. L'Eidur és un trompetista que busca un grup impossible de trobar en Islàndia per fer la música que li agrada. Un matrimoni de geòlegs jubilats fan el viatge de la seva vida, o al menys per a ell... Un jove periodista s'ha desplaçat per a entrevistar un escriptor de culte retirat fa anys en un racó perdut. Un alt executiu pressumptament triomfador ha viatjat fins a Islàndia per posar fi a la seva vida de manera espectacular.
    Totes aquestes persones s'han trobat en el mateix lloc i el mateix moment, per determinades circumstàncies estan en un moment decisiu de les seves vides, i aquest moment s'integra perfectament en l'espectacular paisatge d'Islàndia, tot fent un recorregut per l'illa que fa venir ganes de visitar-la.
    M'ha agradat molt aquesta novel·la de només 153 pàgines, trobada de manera casual a la biblioteca i presentada com a novetat, la primera escrita per Jordi Morell. 

diumenge, 14 de febrer del 2016

La sang és més dolça que la mel

 Un dels vigilants del museu Dalí de Figueres és assassinat, tot sembla indicar que ho ha fet un professional. Més tard, quan s'ha de fer l'autòpsia del cadàver, li troben una estranya nota dins la boca. El caporal Damià Surell i els seus companys seran els encarregats d'investigar aquest crim, on tot sembla indicar que darrera s'amaga una trama per cometre un robatori d'obres d'art dins el museu. 
    Ambientada entre Figueres, Cadaquès, Púbol i altres indrets de l'Alt Empordà, La sang és més dolça que la mel és una novel·la de la col·lecció Crims.cat i va rebre el primer premi Memorial Agustí Vehí de novel·la negra. Comença una mica lenta però es va animant ràpidament per acabar amb un ritme trepidant, amb una descripció molt acurada de tota la investigació policial, amb uns personatges força reals i algun d'entranyable, com en Siset, un senyor gran de Cadaquès que parla amb el dialecte de l'Empordà. 
  Aquest és una d'aquells llibres que a més d'entretenir culturitza: jo que sóc una inculta en art pictòric he descobert coses molt interessants sobre en Dalí, la curiositat m'ha fet buscar i conèixer obres del genial pintor a les quals se'n fa referència i que mai hagués conegut per iniciativa pròpia.

diumenge, 31 de gener del 2016

L'estimava

    La Chloé està enfonsada: el seu marit l'acaba d'abandonar, l'ha deixat sola amb les seves dues filles. El Pierre, el sogre, l'agafa a ella i les nenes i se les emporta a la casa de camp on ell va créixer, sols tots quatre. Allà el Pierre, home sorrut i de poques paraules, intenta ajudar la jove en seva desesperació mentre poc a poc va establint un diàleg amb ella, trencant els silencis als quals la tenia acostumada. Així, la Cholé va coneixent el sogre, que la sorprén tot obrint-li el seu cor i explicant-li els seus secrets més íntims.
    L'estimava és la primera novel·la d'Anna Gavaldà, escriptora que va triomfar amb Junts i prou, que vaig llegir fa uns anys. No tenia intenció de llegir històries de cors trencats, però em vaig decidir per dos motius: l'autora i les 142 pàgines del llibre. Haig de dir que comença bé, diàlegs curts però molt reals, pensaments desbocats d'una Chloé que no entenc res del que li passa, i la figura d'en Pierre, qui passa de ser un "vell capsigrany" a un home tendre i fràgil que s'amaga sota una barrera per evitar ser ferit. El final no m'ha agradat gaire, perquè el Pierre passa a ser el protagonista i la Chloé queda una mica fora de lloc. Tot i això, no em puc estar de valorar-la positivament, per la manera com està escrita.

dimarts, 26 de gener del 2016

El ardor de la sangre

     En un petit poble francès a començament dels anys 30, Silvio ha retornat a casa després de recórrer el món i malbaratar la seva fortuna personal. Ara ja és gran, té seixanta anys, està sol ja que mai s'ha casat ni ha tingut fills, i veu passar els dies poc a poc sense ganes de relacionar-se amb ningú. Només de tant en tant visita la seva cosina, feliç dona casada i mare de quatre fills, mirall de virtuts i que està a punt de casar la seva filla gran. 
    En aquest tranquil entorn, on sembla que mai no passa res i cadascú es preocupa només de les seves terres, la collita i el ramat, les coses no són el que semblen. La mort d'una persona en estanyes circumstàncies provoca de manera inesperada la sortida a la llum de secrets incomfesables, pecats de joventut comesos per l'empenta de la sang calenta, que fa que les persones madures no es reconeguin a si mateixes quan recorden les passions del passat.
    No coneixia aquest llibre ni l'autora, Irène Némirovsky, fins que vaig llegir fa uns dies la ressenya de Quadern de mots i vaig busca la biografia d'aquesta escriptora morta l'any 1942 en el camp d'extermini d'Auschwitz. Tot seguit vaig tenir la sort de trobar-lo a la biblioteca i l'he llegit en un dia, 145 pàgines que m'han impressionat per la manera com descriu l'ambient d'aquest petit poble de cases aïllades, persones que no són el que semblen, fets amagats que tothom coneix però calla per evitar mals majors. Una petita joia.

dissabte, 23 de gener del 2016

La bíblia andorrana

    Un treballador d'un banc andorrà apareix assassinat i tot sembla indicar que l'autor és un professional. En el petit país dels Pirineus això provoca un enorme trasbals, no només pel crim en si, sinó per qui és el mort i en què estava treballant. L'Andreu Boix, oficial de la policia andorrana, haurà d'investigar el cas, en què la víctima sembla ser que disposava d'informació confidencial molt rellevant i preuada per diferents serveis d'intel·ligència rivals. La batalla per aconseguir aquesta informació provoca a més que la independència d'Andorrra quedi en qüestió, amb una complicada relació amb els estats veïns i la recerca d'importants documents històrics sobre la sobirania del país.
    Narrada en primera persona, La bíblia andorrana és la tercera novel·la que protagonitza el policia Andreu Boix, abans conegut com el vidu pels seus companys, un home "inestable i pare tardà", com ho ha definit el mateix autor Albert Villaró, personatge que m'ha resultat entranyable i amb un sentit de l'humor peculiar i carregat d'una fina ironia. M'ha enganxat la lectura, tot i que a vegades se m'ha fet una mica difícil de seguir la trama en els diàlegs entre espies, policies i polítics, on s'ha de saber llegir entre línies i jo no he estat molt inspirada.
    Havia llegit fa un temps Blau de Prússia, la primera novel·la de la saga Boix, i recomanaria llegir-la a qui vulgui llegir La bíblia andorrana, surten referències de la primera novel·la, com també ja la segona, L'escala del dolor.
    La lectura ve a més carregada de paraules pròpies del vocabulari local, noves per mi, com per exemple aquestes:
    - Minairons del canut: ésser fantàstics, molt diminuts però capaços d'enllestir molta feina. El seu propietari els guarda en un canut d'agulles i, quan li convé, els fa sortir per manar-los feina.
    - Tamarro: bèstia imaginària molt difosa en les llegendes i faules dels Pallars, així com de les comarques més properes i Andorra.
    - Escafarlata: tabac tallat en fils per a la pipa i les cigarretes.

    A més he aprofitat per aprendre una mica de la història d'Andorra, país que a més de botigues i esquí ofereix impressionants paisatges, com el de la foto, feta per mi el mes passat des de la vall del Madriu.




    

diumenge, 10 de gener del 2016

La felicitat no és completa

    Aquesta novel·la va rebre el premi Sant Joan de l'any 2003; en ella, Vicenç Pagès explica en cada capítol un episodi de la vida de l'Àngel Mauri, des que és un nen, passant per la pubertat i l'adolescència fins que es fa adult. S'ofereix en aquests capítols una revisió històrica i cultural del moment en què es desenvolupa: l'educació en les escoles dels anys 70, la música dels anys 80, els moviments d'esquerres a les universitats, tot això adobat amb l'aprenentatge vital que va fent l'Àngel.
    He llegit els llibres de Vicenç Pagès al revès de com els ha escrit: vaig començar per Dies de frontera, després Els jugadors de whist i ara La felicitat no és completa. Quasi és millor que ho hagi fet així, si hagués començat per La felicitat... segurament no n'hauria llegit més. Amb això vull dir que no és que no sigui un bon llibre, és innovador en la seva manera de narrar, però a vegades se m'ha fet feixuc tot i ser jo mateixa de la mateixa generació que el protagonista, de la càrrega una mica excessiva d'informació musical, cultural i conjuntural de cadascuna de les èpoques descrites. Els tres llibres que he llegit comparteixen un rerefons comú, de personatges nascuts als anys 60 que passen per experiències similars, tot i que pel meu gust aquest no és el millor.