diumenge, 31 de gener del 2016

L'estimava

    La Chloé està enfonsada: el seu marit l'acaba d'abandonar, l'ha deixat sola amb les seves dues filles. El Pierre, el sogre, l'agafa a ella i les nenes i se les emporta a la casa de camp on ell va créixer, sols tots quatre. Allà el Pierre, home sorrut i de poques paraules, intenta ajudar la jove en seva desesperació mentre poc a poc va establint un diàleg amb ella, trencant els silencis als quals la tenia acostumada. Així, la Cholé va coneixent el sogre, que la sorprén tot obrint-li el seu cor i explicant-li els seus secrets més íntims.
    L'estimava és la primera novel·la d'Anna Gavaldà, escriptora que va triomfar amb Junts i prou, que vaig llegir fa uns anys. No tenia intenció de llegir històries de cors trencats, però em vaig decidir per dos motius: l'autora i les 142 pàgines del llibre. Haig de dir que comença bé, diàlegs curts però molt reals, pensaments desbocats d'una Chloé que no entenc res del que li passa, i la figura d'en Pierre, qui passa de ser un "vell capsigrany" a un home tendre i fràgil que s'amaga sota una barrera per evitar ser ferit. El final no m'ha agradat gaire, perquè el Pierre passa a ser el protagonista i la Chloé queda una mica fora de lloc. Tot i això, no em puc estar de valorar-la positivament, per la manera com està escrita.

dimarts, 26 de gener del 2016

El ardor de la sangre

     En un petit poble francès a començament dels anys 30, Silvio ha retornat a casa després de recórrer el món i malbaratar la seva fortuna personal. Ara ja és gran, té seixanta anys, està sol ja que mai s'ha casat ni ha tingut fills, i veu passar els dies poc a poc sense ganes de relacionar-se amb ningú. Només de tant en tant visita la seva cosina, feliç dona casada i mare de quatre fills, mirall de virtuts i que està a punt de casar la seva filla gran. 
    En aquest tranquil entorn, on sembla que mai no passa res i cadascú es preocupa només de les seves terres, la collita i el ramat, les coses no són el que semblen. La mort d'una persona en estanyes circumstàncies provoca de manera inesperada la sortida a la llum de secrets incomfesables, pecats de joventut comesos per l'empenta de la sang calenta, que fa que les persones madures no es reconeguin a si mateixes quan recorden les passions del passat.
    No coneixia aquest llibre ni l'autora, Irène Némirovsky, fins que vaig llegir fa uns dies la ressenya de Quadern de mots i vaig busca la biografia d'aquesta escriptora morta l'any 1942 en el camp d'extermini d'Auschwitz. Tot seguit vaig tenir la sort de trobar-lo a la biblioteca i l'he llegit en un dia, 145 pàgines que m'han impressionat per la manera com descriu l'ambient d'aquest petit poble de cases aïllades, persones que no són el que semblen, fets amagats que tothom coneix però calla per evitar mals majors. Una petita joia.

dissabte, 23 de gener del 2016

La bíblia andorrana

    Un treballador d'un banc andorrà apareix assassinat i tot sembla indicar que l'autor és un professional. En el petit país dels Pirineus això provoca un enorme trasbals, no només pel crim en si, sinó per qui és el mort i en què estava treballant. L'Andreu Boix, oficial de la policia andorrana, haurà d'investigar el cas, en què la víctima sembla ser que disposava d'informació confidencial molt rellevant i preuada per diferents serveis d'intel·ligència rivals. La batalla per aconseguir aquesta informació provoca a més que la independència d'Andorrra quedi en qüestió, amb una complicada relació amb els estats veïns i la recerca d'importants documents històrics sobre la sobirania del país.
    Narrada en primera persona, La bíblia andorrana és la tercera novel·la que protagonitza el policia Andreu Boix, abans conegut com el vidu pels seus companys, un home "inestable i pare tardà", com ho ha definit el mateix autor Albert Villaró, personatge que m'ha resultat entranyable i amb un sentit de l'humor peculiar i carregat d'una fina ironia. M'ha enganxat la lectura, tot i que a vegades se m'ha fet una mica difícil de seguir la trama en els diàlegs entre espies, policies i polítics, on s'ha de saber llegir entre línies i jo no he estat molt inspirada.
    Havia llegit fa un temps Blau de Prússia, la primera novel·la de la saga Boix, i recomanaria llegir-la a qui vulgui llegir La bíblia andorrana, surten referències de la primera novel·la, com també ja la segona, L'escala del dolor.
    La lectura ve a més carregada de paraules pròpies del vocabulari local, noves per mi, com per exemple aquestes:
    - Minairons del canut: ésser fantàstics, molt diminuts però capaços d'enllestir molta feina. El seu propietari els guarda en un canut d'agulles i, quan li convé, els fa sortir per manar-los feina.
    - Tamarro: bèstia imaginària molt difosa en les llegendes i faules dels Pallars, així com de les comarques més properes i Andorra.
    - Escafarlata: tabac tallat en fils per a la pipa i les cigarretes.

    A més he aprofitat per aprendre una mica de la història d'Andorra, país que a més de botigues i esquí ofereix impressionants paisatges, com el de la foto, feta per mi el mes passat des de la vall del Madriu.




    

diumenge, 10 de gener del 2016

La felicitat no és completa

    Aquesta novel·la va rebre el premi Sant Joan de l'any 2003; en ella, Vicenç Pagès explica en cada capítol un episodi de la vida de l'Àngel Mauri, des que és un nen, passant per la pubertat i l'adolescència fins que es fa adult. S'ofereix en aquests capítols una revisió històrica i cultural del moment en què es desenvolupa: l'educació en les escoles dels anys 70, la música dels anys 80, els moviments d'esquerres a les universitats, tot això adobat amb l'aprenentatge vital que va fent l'Àngel.
    He llegit els llibres de Vicenç Pagès al revès de com els ha escrit: vaig començar per Dies de frontera, després Els jugadors de whist i ara La felicitat no és completa. Quasi és millor que ho hagi fet així, si hagués començat per La felicitat... segurament no n'hauria llegit més. Amb això vull dir que no és que no sigui un bon llibre, és innovador en la seva manera de narrar, però a vegades se m'ha fet feixuc tot i ser jo mateixa de la mateixa generació que el protagonista, de la càrrega una mica excessiva d'informació musical, cultural i conjuntural de cadascuna de les èpoques descrites. Els tres llibres que he llegit comparteixen un rerefons comú, de personatges nascuts als anys 60 que passen per experiències similars, tot i que pel meu gust aquest no és el millor.