dimecres, 24 d’agost del 2016

Casa de verano con piscina


    El doctor Marc Schlosser és un bon metge de capçalera, per això té molts pacients: els escolta, s'interessa no només per dolors o molèsties, també pels temes personals; dedica gairebé vint minuts per pacient. El que sobta al lector és escoltar la veu interior del doctor, narrador en primera persona: no se n'està de criticar amb un grau de cinisme superlatiu cadascun dels seus pacients, bé perquè són obesos, bé perquè són insegurs o pel motiu que sigui, coneixent com coneix aspectes molt íntims de les seves vides.
    Tant és l'èxit del doctor que té clients com Raph, un actor relativament famós, i amb qui la relació acaba anant més enllà de metge-pacient quan Ralph, seductor madur i amb sobrepés convida en Marc, la seva dona i les dues filles adolescents a passar uns dies amb ell, la seva dona i els dos fills adolescents en una casa d'estiueig que han llogat, on també trobaran uns amics d'en Ralph, un conegut director de cinema i la seva nòvia força més jove que ell.
    Uns fets inesperats acaben convertint el que semblava que havien de ser uns dies de descans familiars en un trasbals que pertorbarà el descregut i cínic Marc, tot fent que es qüestioni tot allò en què havia basat les seva personal manera de pensar.
   A vegades els viatges a la biblioteca porten petites i agradables sorpreses, com un llibre d'un autor desconegut per mi però que em va cridar l'atenció pel títol, tan apropiat per llegir aquests dies. Resulta que Herman Koch és un autor molt conegut a Holanda, on ha rebut premis, i que escriu llibres on aprofita per furgar en temes complexos, com les relacions socials en les classes burgeses o l'educació dels fills. Una lectura impactant.

dimecres, 17 d’agost del 2016

Els hereus del tercer Reich


    L'aparició del cadàver d'una dona en el pantà de Foix desperta la curiositat d'un jove matrimoni de mossos d'Esquadra, la Laia i l'Ignasi. Investigant pel seu compte, l'Ignasi troba que la dona, professora universitària i que va desaparéixer fa dies, era filla d'un jutge del tribunal de Nüremberg, que va jutjar els criminals nazis un cop finaliztada la Segona Guerra Mundial. Casualment l'Ignasi és tot un expert en el tema, col·lecciona llibres sobre la guerra, per això no pot evitar continuar la investigació tot i que no és la seva competència.

    La trama d'aquesta novel·la és molt original i dinàmica, però no està gaire ben escrita: alguns personatges són poc creïbles, amb diàlegs que resulten forçats, les descripcions dels llocs, els moviments dels persontages... La impressió general és com si llegís la redacció d'un estudiant. 
    Aquest llibre el vaig llegir de casualitat, en un moment en què no tenia res més a mà per circumstàncies diverses, i la persona que me'l va passar ja m'ho va dir, que no m'agradaria com estava escrit. Tot i això, el vaig llegir en tres dies i no se m'ha fet pesat, semblava com si estigués veient una pel·lícula d'acció.
    Ivan Llambí, l'autor, és mosso d'Esquadra i es nota que coneix bé el funcionament d'aquesta institució, i no s'estalvia de crítiques d'allò que no li agrada del seu funcionament, encara que també elogia tot allò que es fa bé. 

dimecres, 3 d’agost del 2016

Donde los escorpiones

    La parella de guàrdies civils Chamorro i Bevilacqua s'enfronten en aquesta ocasió amb un cas molt diferent dels que han investigat fins ara: han d'anar a la base militar espanyola d'Herat, a l'Afganistàn, per resoldre l'assassinat d'un sergent, que ha aparegut amb el coll tallat amb un lohar, una eina que en aquell país fan servir per tallar les plantes del cascall i extreure'n l'opi. La peculiaritat del destí i les circumstàncies que l'envolten farà que aquest cas sigui tot un repte pels dos investigadors.
    Sóc una fan declarada d'aquesta parella però aquest últim llibre no m'ha acabat de fer el pes del tot: la investigació policiaca queda molt sobrepassada per la descripció de la base militar i la rutina de la vida en un lloc tan excepcional. Fins i tot les relacions personals dels dos protagonistes, que queden una mica penjades en marxar tan lluny, no s'acaben de definir ni d'aprofondir, sobre tot en el cas de Chamorro. Ho expresso com a una impressió absolutament subjectiva, ja que haig de reconéixer el bon treball que ha fet l'autor per documentar-se tot viatjant a l'Afganistan per poder viure de primera mà la rutina diària en un lloc tan especial.
    El llenguatge i la manera "quixotesca" d'expressar-se de Vila, que sempre m'havia agradat tant se m'ha fet excessivament recargolada i feixuga. Estic per tornar a començar la saga des de la primera novel·la i retrobar-me amb un autor amb qui he tingut una relació bipolar: m'encanten (o m'encantaven) les històries de polis i no puc amb els altres llibres que ha escrit, fins i tot Carta blanca, un dels millors, no em va acabar de convèncer.