dimecres, 28 de desembre del 2016

Lectures 2016

    Un cop més toca fer balanç de les lectures del 2016, un any en què he tingut la impressió de no haver llegit gaire i que al final ha resultat ser més o menys com els anteriors, trenta-un llibres en total, tot i que hi ha un parell que no he acabat.
    De manera esquemàtica, puc dir que:

- M'han agradat molt: Un día volveré, Juan Marsé és un mestre; Sírius, magnífica novel·la d'espies.

M'ha emocionat: Manual para mujeres de la limpieza. Un llibre excepcional sens dubte i el millor que he llegit aquest any.

- No m'agradat: aquí no posaria res, per no repetir els que he abandonat.


- He abandonat: Els enemics silenciosos, L'aniversari. Amb tots dos m'ha quedat la sensació que no he entès alguna cosa.

- No hauria d'haver llegit: per sort no em penedeixo de cap de les lectures que he fet aquest any, incloses les inacabades.

- He rigut amb: L'assassí que va somiar amb un lloc al cel. No tant com amb L'avi de cent anys que va saltar per la finestra, però m'ha fet passar una bona estona.

- He descobert: Irène Nemirovski, una gran autora, de qui he llegit El ardor de la sangre i El ball; Andreu Martin, de qui he llegit Societat negra, magistral exemple de novel·la negra.

M'ha decebut: Els hereus del Tercer Reich. La història és bona però no com està escrita.

He retornat a la biblioteca sense llegir: Helen no puede dormir, de Marian Keyes, una escriptora que sempre m'ha agradat però que no he trobat el moment de llegir aquest any.



De les altres lectures de l'any, la majoria com sempre novel·la negra, destacaria:

- Ful, interessant novel·la policiaca amb una visió de la deliqüència des de l'altra banda.

- Casa de verano con piscina, impactant pel retrat que fa de la hipocresia social.

- L'escala del dolor La bíblia andorrana, amb un protagonista que m'encanta, el policia andorrà Andreu Boix.

diumenge, 25 de desembre del 2016

Sin noticias de Gurb

sin noticias de gurb-eduardo mendoza-9788432207822
    Una nau extraterreste amb dos ocupants aterra a Cerdanyola; un d'ells, Gurb, surt fora per tal de copsar com és la vida a la terra. Passen les hores i Gurb no torna i el seu company, preocupat surt de la nau per buscar-lo, endisant-se en la Barcelona preolímpica. 
    Amb aquest guió inicial no es pot esperar altra cosa que un relat esperpèntic i satíric de la societat urbana i de la Barcelona de la primavera del 1992. El pobre extraterrestre, que va adoptant diverses formes humanes segons les circumstàncies, es va trobant amb situacions compromeses i grotesques de les quals va sortint segons li dicta el seu propi criteri, sense acabar d'entendre les reaccions i la naturalesa humana.

   Animada per una entrevista que li van fer fa pocs dies a Eduardo Mendoza per la tele vaig pensar que ja tocava llegir-ne un altre, tot i que els últims llibres seus no m'han acabat de fer el pes. I després de llegir aquest continuu pensant el mateix, tot i que té cops boníssims en general l'he trobat fluixet, sense perjudici de la gran qualitat com a escriptor que té Mendoza. Amb aquest ja en porto sis de llegits, i si torno a repetir, cosa que dubto, potser escolliré La verdad sobre el caso Savolta o La ciudad de los prodigios, que presuposo una mica més seriosos.

dijous, 22 de desembre del 2016

L'aniversari

Resultado de imagen de l'aniversari imma monso
    Fa tres setmanes que no es parlen; tot i això, la parella protagonista d'aquesta novel·la agafa el cotxe per anar a celebrar el seu aniversari. Després de més de vint-i-cinc anys de convivència raonablement satisfactòria, han entrat en una època difícil, on les diferències entre tots dos s'han aguditzat tant que els han portat a un carreró sense sortida, a no dirigir-se la paraula per no fer-se mal. 

    Una portada captivant, unes bones crítiques i una autora consagrada de la qual no sóc molt entusiasta seguidora però que fins ara m'havia agradat força; tots aquests motius m'havien fet decidir-me a llegir L'aniversari. Només jugava en contra d'aquesta decisió la contraportada: Una parella en crisi. Un aniversari per celebrar. Un bosc inquietant. I dues criatures que entren en escena... M'he quedat en la meitat del llibre, no he volgut seguir amb una lectura que no m'ha entrat a dins des del primer moment, la protagonista no m'ha agradat gens i no he acabat d'entendre el missatge que suposadament es vol trametre en analitzar relació de la parella, i en els capítols alterns en què apareixen dos nens molt amics i que en un moment o altre s'ha de saber quina relació tenen amb el matrimoni.
    Un cop abandonat el llibre m'he dedicat a buscar entrevistes amb l'Imma Monsó i a llegir què se'n diu per la xarxa, i no he pogut arribar a cap conclusió excepte que no he entès res.

    

diumenge, 11 de desembre del 2016

Lo que no está escrito

Resultado de imagen de lo que no esta escrito rafael reig
  Carmen i Carlos es van divorciar fa anys, tenen un fill en comú, l'adolescent Jorge, que passarà el proper cap de setmana a la muntanya amb el seu pare, tots dos sols. En el moment de recollir el Jorge, Carlos aprofita per deixar-li a Carmen el manuscrit d'una novel·la que ha escrit, amb una nota: "Solo quiero que tú lo leas". Un cop marxen pare i fill, Carmen començarà una lectura que la portarà a recordar passatges de la seva vida en comú amb Carlos, redescobrint el seu caràcter i unes intencions desconegudes i preocupants. Mentrestant, pare i fill inicien una aventura que posarà de manifest els problemes de comunicació entre tots dos, tant pel caràcter complicat de Carlos com per la difícil adolescència de Jorge.
  Últimament no vaig gaire sovint per la biblioteca, i com he tingut uns dies lliures vaig pensar que era el moment d'agafar la llista de llibres pendents de llegir i intentar escurçar-la una mica. I vet aquí que un dels de la llista hi era. D'autor desconegut per mi, només savia que es tractava d'una novel·la recomanada per http://elquellegeixo.blogspot.com.es/.
  L'he devorat en dos dies, veritablement enganxada com feia temps que no ho estava, m'ha resultat una novel·la inquietant, a vegades angoixant, i sobretot molt ben escrita.
  

dissabte, 3 de desembre del 2016

Un any i mig

Resultado de imagen de un any i mig    La Tina i el Jaume són matrimoni des de fa quaranta anys. La seva relació, com la de tantes parelles està farcida de "centenars de minúscules hostilitats matrimonials", con diu l'autora. Són pares de quatre fills, dels quals tres han hagut de marxar fora per temes laborals, donant lloc a un grup de whatsapp de germans anomenat  Diàspora. La Tina, un dona de caràcter, porta aquest fet força malament, l'estat actual de la família no és tal i com ella havia imaginat, els seus plans per reunir els fills i disfrutar de la casa d'estiueig familiar són contínuament desbaratats per diferents motius. El Martí, fill gran, resideix al Quebec. La Berta ha decidit marxar a París fugint d'un desengany amorós. La Cèlia viu a Mallorca però des que va marxar mai troba el moment de tornar a casa. Només queda el petit, el surfer Roger, que passa els dies a la platja esperant la gran onada que no arriba mai.
    Dins d'aquest context, que podria ser el de qualsevol altra família, es desenvolupa la trama d'Un any i mig, que no és la història de la Tina, sinó que cadascun dels personatges té la seva petita parcel·la de protagonisme, enllaçant-se els pensaments i accions de tots ells.
    La Sílvia Soler fa un retrat molt quotidià d'aquesta família, tots ells són gent força normal, amb les seves virtuts i defectes. Destacaria dos personatges: la Tina, mare "gallina", que pot arribar a asfixiar els fills amb el seu instint maternal; i la Cèlia, la filla que se sent diferent dels altres i que està immersa en una relació perniciosa amb un home dominant.
    M'ha agradat, m'ha entendrit com a mare que sóc, m'ho he passat molt bé llegint-la tot i que des d'un bon començament el final m'ha resultat molt previsible.