dissabte, 25 de novembre del 2017

1984

   Reescriure el passat per controlar el present; aquesta és una de les tasques que duu a terme el Ministeri de la Veritat. La Policia del Pensament controla que ningú surti de la línia marcada pel Partit, que ningú caigui en el crimpensar. El Ministeri de la Pau dirigeix la guerra en un món que sempre està en guerra, ja sigui amb Euràsia o bé amb Orientàsia. El Ministeri de l'Abundància controla el racionament i distribució dels elements de primera necessitat, escassos en un món en guerra. Winston, treballador en el Ministeri de la Veritat, sap que el Partit manipula i enganya, la seva feina consisteix en això mateix, però no pot controlar del tot el seu pensament, cosa que li provoca gran angoixa: les telepantalles que tothom té a casa controlen qualsevol moviment que faci, les seves expressions facials, les paraules que pugui dir mentre dorm: el Gran Germà observa en tot moment els ciutadans. Winston comença a escriure un diari d'amagat i observa els companys i coneguts del Ministeri, tot buscant alguna petita senyal que l'indiqui que no és l'únic que té inquietuds que se surten de la norma marcada pel Partit.
    Si hi ha clàssics que s'han de llegir, entre d'altres coses perquè fan pensar i molt, 1984 és un d'ells. En aquesta novel·la, que no sé si qualificar de ciència-ficció o futurista, Orwell dibuixa un món controlat fins al límit pel Gran Germà, personatge real o fictici que domina el present a través de l'observació contínua de la gent, que manipula fins i tot el passat, tot modificant-lo inclús en els llibres de text i diaris a la seva conveniència: el que no interessa es canvia, es torna a escriure, s'esborra tot allò que no interessa que es recordi. 
    Ha estat una lectura impactant, recomanable sí o sí, que tothom hauria de llegir en un moment o altre. George Orwell va ser un gran visionari, sens dubte. 

diumenge, 19 de novembre del 2017

Mugs & Books VI edición, by Mónica Gutiérrez Artero

    Una vez más Mónica (http://monicagutierrezartero.com/) nos deleita con este concurso a todos/as los que nos gustan tanto los libros como las tazas. Hace unos años ya participé, y no ya por el regalo, que también, sino por la diversión que me supone buscar un libro con un significado especial y una taza que también lo tenga. Aunque los años anteriores he andado un poco despistada, este año casi se me pasa pero he llegado a tiempo, quizás me hubiera gustado disponer de más tiempo para pensar y hacer una foto en condiciones, ya que el plazo finaliza este viernes 24, pero no he querido dejar pasar la oportunidad de participar.
    Y mi contribución es esta foto, de un libro que leí hace muchos años y que forma parte de mi biblioteca particular, lo cual quiere decir que cualquier día lo volveré a leer. También he publicado la foto en Instagram (@botikallibres, #MugsAndBooks).
     

diumenge, 5 de novembre del 2017

Temps de perdre

    La Laura és una jove de divuit anys que ha deixat els estudis per treballar en una fàbrica on passa vuit hores al dia planxant pantalons texans. La seva vida és rutinària i falta d'al·licients, els seus pares són simples i porucs, el seu xicot és maldestre i no comparteixen els mateixos gustos ni els somnis de futur. L'atzar posa al camí de la Laura un viatge a París, on trobarà la passió, el desig, l'alegria de viure que li falta en el seu dia a dia. Però la realitat acabarà imposant-se i a la Laura no li quedarà més remei que acceptar-la: ara és temps de perdre però hi haurà un temps de guanyar.
   Després d'haver llegit Los pacientes del doctor García m'ha resultat difícil encertar la següent lectura, i no serà per no tenir una pila de llibres que esperen el seu moment; he començat tres i els he deixat a les primeres pàgines, i no perquè no siguin bons, sinó perquè no he aconseguit del tot desenganxar-me'n i "oblidar" una mica les sensacions que m'ha deixat Los pacientes... He començat a remenar per les estanteries fins que he trobat una edició d'aquelles que comencen col·leccions a un preu irrisori la primera entrega: Temps de perdre, de Maria Merçè Roca. 
    Aquesta novel·la és com un conte curt, com una faula, que s'ha d'entendre en el context de l'època en què va ser escrita, l'any 1999, i que actualment pot semblar una mica fora de lloc i desfasada, tot i que, per l'edat que tinc diria que inclús reflecteix més una manera d'entrendre la realitat anterior, la trobo més pròpia de la mentalitat dels 80. Crec que seria recomanable com a lectura escolar en els instituts, si no ho és ja.

dimecres, 1 de novembre del 2017

Los pacientes del doctor García

    Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, alguns nazis intenten fugir de la justícia internacional que els persegueix per haver comès crims contra la humanitat. Clara Stauffer, militant de la secció femenina de la Falange i espanyola d'origen alemany, crea una xarxa de protecció per a tots els nazis que han vingut a l'Espanya franquista i necessiten ajuda, ja sigui per quedar-se o bé per emigrar a l'Argentina, on seran ben rebuts per Perón. Amb la connivència del govern de Franco, que fa la vista grossa, i l'ajuda de funcionaris i capellans, proporciona passaports i noves identitats a criminals com Leon Degrelle, Ante Pavelic i Otto Skorzeny entre d'altres. 
    Amb aquesta trama com a fons, Almudena Grandes crea un univers fictici però alhora molt realista, amb Guillermo García com un dels protagonistes. El doctor García tot just ha acabat la carrera quan esclata la Guerra Civil i ell, de cor republicà, ajuda com pot en un hospital de Madrid quan la capital d'Espanya és bombardejada per la Legión Cóndor. Allà és on aprèn a fer transfusions sanguínies amb l'ajuda del metge canadenc Norman Bethune, personatge real, que es va traslladar a Madrid per ajudar amb els seus coneixements a salvar la vida de molts ferits.
    Això són només unes pinzellades de tot el món que abarca aquesta novel·la amb majúscules, que comença al 1936 i acaba al 1977, on el doctor García es veurà implicat en una trama d'espionatge republicà que intentarà desmuntar la xarxa de Clarita Stauffer, barrejant de manera magistral personatges creats per la imaginació de l'autora amb d'altres reals, des de la mateixa Stauffer fins al president Negrín.
     No puc expressar amb paraules les sensacions que m'ha produit la lectura d'aquesta obra, que ha sigut difícil tant pel regitzell de personatges com per la manera en què l'he llegida, desgraciadament molt interrumpuda. M'ha deixat una sensació d'impotència i d'injustícia difícil d'assumir. Com a conclusió podria dir que és una lectura imprescindible i que s'hauria de fer un format reduit (té 740 pàgines) per incloure-la com a lectura obligatòria en les escoles com a formació en història contemporània.