Lectures 2017

    Un altre any que ha passat, i un altre any en què voldria haver llegit molt més del que he llegit però m'he quedat en la meva mitjana habitual, aquest any han sigut 29 llibres, una mica menys que l'any passat però en total diria que més o menys les mateixes pàgines, ja que n'hi ha cinc que tenen més de 600! Resumint, puc dir que:

- M'ha agradat molt: Los pacientes del doctor García, impressionant un cop més Almudena Grandes amb aquesta història que gira al voltant de la xarxa espanyola d'ajuda a criminals nazis un cop acabada la Segona Guerra Mundial, un treball excepcional i lectura imprescindible sens dubte, per mi el millor del seus Episodios.

- M'ha emocionat: sens dubte Patria, de Fernando Aramburu. Ja han passat mesos des que el vaig acabar i encara se'm posa la pell de gallina tot recordant el que vaig sentir llegint-lo. També voldria incloure aquí Argelagues, de Gemma Ruiz.

- He abandonat: De tot cor, d'Andreu Martin; l'he deixat amb tota la pena del món, m'agrada molt aquest autor però no aquesta novel·la, la trama no m'ha enganxat. També vaig deixar, segurament per no haver escollit el millor moment per llegir-lo El professor d'història, de Joan F. Mira.

- No hauria d'haver llegit: tot el que he llegit ha valgut la pena, tant el que m'ha agradat com el que no, inclús aquells que no he acabat.

- He rigut amb: cap dels llibres que he llegit; totes les meves lectures d'aquest any han estat molt serioses, excepte De tot cor, que és una mica desvergonyida. O potser Gato enamorado, la primera part del llibre sobretot.

- He descobert: Rosa Ribas, de qui l'any passat ja havia llegit El gran frío, que va escriure a mitges amb Sabine Hoffman, i aquest any Pensión Leonardo; m'agrada molt el seu estil. També podria incloure aquí Recordarán tu nombre, de Lorenzo Silva, no per l'autor, de qui he llegit moltes coses, sinó pel protagonista del llibre, el general de la Guàrdia Civil Aranguren, destinat a Barcelona quan va esclatar la Guerra Civil, que es va mantenir fidel a la República durant tota la guerra i que va acabar pagant-ho amb la seva vida. També Manuel Vázquez Montalbán amb Los mares del sur; ja tocava descobrir-ho, no?

- M'ha decebut: El festí de Babette, d'Isak Dinesen, de qui havia llegit molt bones crítiques, però a mi ni fu ni fa.

- He retornat a la biblioteca sense llegir: En ausencia de Blanca, d'Antonio Muñoz Molina. Crec que és un gran escriptor, però a vegades el trobo espès, em costa molt endinsar-m'hi. En lloc segur, de Wallace Stegner, que vaig començar però no en el moment adequat, hi tornaré.

I voldria acabar aquest resum amb una reflexió sobre una frase que vaig apuntar d'un dels llibres que precisament he llegit aquest any, Los mares del sur, pàgina 91: "Leer es un vicio solitario e inocente". Sí? Solitari? Molts compartim allò que llegim amb altres persones, a que sí bloggers? Innocent? Depèn d'allò que es llegeixi, només cal llegir 1984 o algun clàssic, com Benito Pérez Galdós en un dels seus Episodios Nacionales, La corte de Carlos IV, per veure que algunes lectures no tenen res d'innocent, sinó que més aviat poden resultar subversives tal i com està ara el panorama: "La gente de fuera ve a los ministros muy atareados y dándose aire de personas que hacen alguna cosa. Cualquiera creería que estos personajes cargados de galones y vanidad sirven para algo más que para cobrar enormes sueldos; pero no, nada de esto hay. No son más que ciegos instrumentos y maniquís que se mueven a impulsos de una fuerza que el público no ve". Per desgràcia, sembla que poques coses han canviat des de Carlos IV, més actual no pot ser.

Us destijo a tots que tingueu un molt feliç 2018 ple de profitoses lectures.

Incerta glòria

    A vegades em trobo sorpreses: un conegut em diu que està buidant el pis de l'avi, que tristament ha mort no fa gaire, i com que sap que m'agraden els llibres em proposa passar i mirar per si alguna cosa m'interessa, ja saps, són llibres vells i havíem pensat llençar-ho tot a la brossa, però tu que hi entens (...) igual trobes alguna cosa interessant. I vet aquí que trobo aquesta joia, que a més ve signada per l'autor, dedicada a l'avi del meu conegut. I jo que me l'emporto a casa tota feliç, però veient la considerable allargada del totxo, més de nou-centes pàgines, per no parlar de la petita lletra que l'acompanya, m'ho penso i repenso fins que trobo el moment per començar-lo.

 Aquesta quarta edició consta de quatre parts, amb tres narradors, tots ells amics. En la primera és en Lluís, advocat i aspirant a notari, qui explica les seves vivències en el front d'Aragó des que marxa de Barcelona per incorporar-se a l'exèrcit republicà. La segona part són les cartes que escriu la Trini, parella d'en Lluís, a en Juli Soleràs, amic comú de tots dos. La tercera i quarta part estan narrades per en Cruells, seminarista durant la guerra, company d'en Lluís i d'en Soleràs en el front d'Aragó, ara ja vicari un cop acabada la guerra.

   Incerta glòria és un llibre difícil a estones, al menys ho ha sigut per mi, en canvi d'altres he gaudit de la lectura, en altres moments m'ha emocionat. He quedat sorpresa per la frescura i naturalitat d'alguns dels diàlegs, que esperava més seriosos, així com m'ha xocat molt el personatge d'en Soleràs, divertit, extravagant, visionari, contradictori. La segona part és la que més m'ha entendrit, les emocionants cartes de la Trini a en Soleràs, on parla de la seva soledat a Barcelona, de com ha canviat la ciutat des que van marxar els soldats, de les revoltes anarquistes, de la fam i els bombardejos, de la cura que té del petit Ramonet, fill d'ella i d'en Lluís. La tercera i quarta parts, on en Cruells és el narrador, comprenen des que comparteix la guerra amb en Lluís i en Soleràs, la dispersió de les tropes un cop caigut el front d'Aragó, la fi de la guerra fins acabar quan en Cruells ja és gran i fa una reflexió sobre tot el que han viscut.

   Com ja he dit, no és una novel·la fàcil, els llargs diàlegs, quasi monòlegs, d'alguns personatges són difícils de seguir, sí molt recomanable per no dir imprescindible, la he trobat molt realista i que dona un punt de vista de tres persones diferents que tenen en comú formar part dels vençuts.

  

De tot cor

  Tiaguín Moltó, periodista de la premsa del cor, és assassinat a casa seva. Molta gent el volia perdre de vista, era un periodista sense escrúpols que posseïa molta informació privilegiada i compromesa, no només del món de la premsa del cor sinó també de polítics. Últimament Tiaguín no passava per un bon moment, s'havia engreixat, bevia sense control, no tenia diners ni feina estable. El grup d'Homicidis de la policia s'encarregarà d'investigar el cas, havent d'interrogar personatges de tot tipus com toreros, folclòriques, periodistes i tot de personatges que habitualment desfilen pels programes del cor.

    Andreu Martin crea en aquesta novel·la una paròdia dels programes de tele-escombraries que s'emeten a alguns canals de televisió, on són tan protagonistes els convidats com els presentadors, on no hi ha escrúpols a l'hora de mostrar la cara més íntima dels convidats, tot fent-los posar en ridícul davant de l'audiència, tot sigui per augmentar la quota de pantalla. Només cal veure el nom d'alguns dels personatges per fer-se una idea de com els ha creat Martin: Aurorita Linares, actriu cocaïnòmana, la presentadora Alma Cortinas del programa Con toda el Alma, la bailora Juana de Dios, etc.

    De tot cor és un llibre escrit en un format diferent, són dues novel·les que narren el mateix cas, alternant-se capítols d'una i l'altra, molt ben escrita com no podia ser d'una altra manera en tractar-se d'Andreu Martin. Però no l'he acabat: no m'ha enganxat, segurament perquè no veig mai programes del cor, no m'interessen en absolut ni m'atreu gens aquest món.

La vida negociable

   Hugo és un perruquer que explica la seva vida a una clientela imaginària, des de la seva adolescència fins el moment actual, al voltant dels quaranta anys. Tot comença en el moment en què descobreix una infidelitat de la seva mare: Hugo l'acompanya dos cops per setmana a la consulta d'un suposat psiquiatra que resulta ser una relació extramatrimonial que la mare disfressa de malaltia dels nervis. Mentre duren les "visites mèdiques", Hugo espera la mare a la porteria de l'edifici on hi ha la consulta del doctor, i allà fa amistat amb Leo, una noia de la seva edat no gaire simpàtica i brusca, a qui no agraden els nois però es comporta com si fos un d'ells. 

  La relació mare-fill pateix un fort daltabaix que el noi aprofita per-li fer xantatge, emocional i material. Hugo, que mai ha mostrat interès pels estudis, acaba descobrint també que el seu pare, administrador de finques, no és l'home íntegre que creia, fet que agreuja encara més les relacions familiars, tot convertint Hugo en un tirà que no treballa, que demana contínuament diners als seus pares i que somia amb una vida idíl·lica en el camp, rodejant de boscos i animals. Personatge peculiar, Hugo va explicant els seus projectes, negocis, somnis, amb periodes d'un optimisme exaltat i d'altres de fracàs absolut, sempre amb una narració que resulta força distreta i molt ben escrita. 

   He llegit molt bones crítiques d'aquesta novel·la de Luis Landero, escriptor que no havia llegit mai abans; en elles es parla de com l'autor ha creat un protagonista Cervantí, que no sé ben bé què vol dir però que imagino com un pícaro que treu profit de tot allò que la vida li posa al davant de manera no gaire ètica. Aquestes crítiques les he llegit després d'haver acabat la lectura i haig de dir que a mi el protagonista m'ha semblat un personatge amoral, pagat de si mateix i molt egoista, però haig de reconéixer que durant molta estona m'ha resultat simpàtic i la lectura entretinguda, probablement perquè Luis Landero escriu molt bé.