Herències col·laterals

   L'advocat Ernest Claramunt és un home d'èxit en el món dels negocis. I ara ha tingut una idea genial per millorar encara més el benestar de la seva família: ha firmat un contracte amb la senyora Francesca Puigmajor en què es compromet a pagar-li una pensió vitalicía a canvi de quedar-se amb el seu magnífic pis a l'Eixample quan ella mori. Però el que sembla un negoci rodó amb els anys s'acaba convertint en un llast quan l'Ernest mor i la vella senyora Puigmajor ja ha arribat als cent-cinc anys amb el cap ben clar i una vitalitat sorprenent. La família Claramunt es veu incapaç de mantenir el pacte: la vídua Vicky no ha treballat mai i no surt del seu món de del·liris de grandesa; el fill gran Artur és un gandul que l'únic que ha fet malbaratar l'herència del pare; i la filla petita Gisela, la més eixerida, fa molts anys que va marxar a l'estranger i es va apartar de la família.

   L'angoixa dels Claramunt és màxima, si no poden pagar a la vella Francesca perdran els drets sobre un pis pel qual fa molts anys que estan pagant, fins i tot poden perdre el seu propi pis, ja que tant la Vicky com l'Artur són incapaços de trobar una solució per obtenir els diners que necessiten; i clar, l'Artur no ha pensat en buscar feina ara, de fet no ha treballat mai...

   Quina novel·la i quins personatges, cadascun d'ells dona per molt més del que Llort escriu en un llibre que podria haver estar perfectament més llarg però que ha sabut donar en la seva justa mesura per deixar al lector amb el regust d'haver llegit molt en poc temps. La Francesca és per sucar-hi pa, una dona aparentment fràgil però amb un passat i una força increïble. La Vicky és la típica senyora de família burgesa rància que només pensa en la imatge i no valora l'esforç que valen les coses, és així com a malcriat a l'Artur, a qui justifica sempre la seva vagància.

   M'ho he passat d'allò més bé llegint Herències col·laterals, m'ha agradat més encara que Si quan et donen per mort un dia tornes, Llort ja està a la llista dels meus escriptors favorits.

Jardí a l'obaga

    L'Aniol és un home ja gran que ha fet de masover de la família Torralba durant molts anys en el poble osonenc de la Carena. Les relacions entre la família de l'Aniol i els amos no sempre han estat fàcils: la Mireia, senyora de can Torralba, de joveneta va estar a punt de festejar amb l'Aniol, però es va casar amb l'Emili Torralba, va renegar dels seus origens pagesos i es va convertir en tota una dama de la burgesia barcelonina que només trepitjava la Carena per estiuejar, mantenint sempre les distàncies amb la resta de la població.

   Però de tot això ja fa molts anys, i l'Aniol va recordant poc a poc la seva pròpia història i la dels Torralba, en un relat en primera persona d'un ancià senzill i tendre, que commou precisament per la senzillesa amb què ha viscut i ha mantingut relacions amb els amos, unes relacions no sempre fàcils i que també amaguen secrets inconfesables.

    Fa molt temps que vaig llegir Tren a Puigcerdà, em va agradar i vaig pensar que havia de llegir més coses de la Blanca Busquets. He trigat bastant a trobar-li un espai però ha valgut la pena, m'ha agradat molt la manera com l'autora va desgranant poc a poc la història de la família Torralba, i l'Aniol m'ha resultat un personatge increïblement proper per la seva senzillesa, tan ben escrit està que a vegades m'ha semblat estar al seu costat i escoltar-ho de veritat.

Los dos hoteles Francfort

    A l'estiu de 1940, Lisboa es troba plena de tota mena de refugiats que fugen dels nazis, sobretot nordamericans residents a Europa que han travessat el continent i que esperen un vaixell que els porti als Estats Units. És allà on arriben Pete, venedor de cotxes, i la seva neuròtica esposa Julia, matrimoni de mitjana edat que han fugit de Paris, on vivien des de feia quinze anys. Allotjats en l'hotel Francfort, de manera casual fan amistat amb una altra parella de la mateixa edat aproximadament, Edward i Iris, rics, bohemis i escriptors ocasionals, que es troben en la mateixa situació que ells i que estan allotjats en un altre hotel que també es diu Francfort a Lisboa mateix. En el decurs dels dies d'espera mentre arriba el vaixell que els retorni al seu país d'origen, la relació entre les dues parelles ràpidament es fa molt estreta i intensa, i això fa que vagin sortint les tensions i els greus problemes que cadascun dels matrimonis amaga.
   El contexte històric que descriu Los dos hoteles Francfort m'era completament desconegut, Portugal es va mantenir neutral durant la Segona Guerra Mundial,  això va fer que des de Lisboa partissin vaixells de refugiats, però únicament portaven ciutadans dels Estats Units, la resta de refugiats quedaven exclosos després d'un dur recorregut travessant l'Espanya de la postguerra civil. Julia i Pete són afortunats, han fet aquest recorregut en el seu propi cotxe i tenen un bon allotjament, tot i les contínues queixes de Julia; com diu Pete: "estábamos demasiado preocupados por lo que estábamos perdiendo como para preocuparnos de quienes estaban perdiendo más", tot referint-se als jueus que havien fugit només amb una maleta. 
   Aquesta novel·la ha estat un altre descobriment dels prestatges de la biblioteca, barreja circumstàncies històriques amb l'estudi de la psicologia dels quatre protagonistes, els seus secrets, el passat que els ha marcat, el futur incert, la sexualitat, la gelosia, la passió, les mentides.